GRUPO PLAZA

MEMÒRIES D'ANTIQUARI

La Casa del Rellotger o la polèmica de la convivència entre història i modernitat - Joaquín Guzmán

| 06/06/2023 | 6 min, 32 seg

VALÈNCIA. En la capital d'Espanya, allà pel 1973, es va alçar un gran edifici d'habitatges del color blanc de prop de cent metres d'altura i amb el nom de Torre de València. Una construcció residencial per a classe mitjana-alta que es va convertir en centre d'una gran polèmica, més que per la seua qualitat arquitectònica, pel seu emplaçament, fins al punt que les obres van ser paralitzades en diverses ocasions. Signat per Javier Carvajal, era “un extraordinari edifici extraordinàriament mal situat” com va dir d'ell l'arquitecte Santiago Fajardo. Per què tanta polèmica si les seues virtuts intrínseques estaven fora de tot dubte? La raó era que tot madrileny o visitant que enfilava el carrer Alcalá des de la font de Cibeles en direcció a la celebèrrima i cantada porta contemplava en primer terme la construcció projectada per Sabatini i finalitzada en 1778 i després d'ella, com una convidada aponada, incòmoda i certament molesta, la susdita Torre de València. Maleïda per fotògrafs aficionats que deambulen per la ciutat, després d'això va cobrar i es va llaurar una desgraciada fama que en un altre espai urbà mai hauria tingut.

Fa poques setmanes es va alçar el vel que amagava l'edifici municipal projectat i construït en el solar on estiguera antany l'anomenada Casa del Rellotger, al costat de la pètria torre gòtica del Micalet i a pocs metres de la porta barroca de la catedral. Se situa en un dels espais més transitats de la ciutat, al costat de la catedral i per tant en un dels llocs més sensibles visualment del centre històric. Revelat el misteri, les reaccions no s'han fet esperar i els comentaris no han sigut precisament laudatoris. Sense que l'edifici haja sigut conclòs, mentiria si no diguera que em sume, almenys a hores d'ara, a les opinions crítiques i em trobe més pròxim a la decepció que a una altra cosa. Especialment em criden l'atenció els materials emprats en la façana que es topen de cara amb l'entorn presidit pels carreus de la torre campanar. Sincerament esperava molt més, encara que preferisc esperar a la conclusió per a donar el meu veredicte final.

Una vegada dit això, el problema de l'edifici no rau en el fet que siga una proposta arquitectònica contemporània. No hi ha escrit en cap manual que els nous projectes que s'alcen en entorns històrics hagen d'estar sotmesos als dictats del classicisme i imitar l'entorn de manera mimètica per a conservar la uniformitat constructiva i aconseguir enganyar l'ull. És cert que molts dels grans nuclis històrics de les ciutats que van ser bombardejades en la Segona Guerra Mundial com Varsòvia, Dresden o Berlín es van reconstruir amb este criteri, prenent com a model la ciutat antiga desapareguda. No obstant, en totes les ciutats, i també en el cas de València, podem vore exemples tant de reconstrucció il·lusionista com de contemporània, seguint models estilístics actuals. La segona opció, per descomptat, té exemples feliços, mentres uns altres han discorregut entre la poca fortuna i directament la catàstrofe.

Discrepe de l'arquitectura il·lusionista com a única i exclusiva solució per als espais que es generen en els centres històrics. I no em porten a col·lació, els qui discrepen, eixe lloc comú, eixe comodí que és el desafortunat edifici dels anys 60 situat a la cantonada de la Plaça de l'Ajuntament amb el carrer de les Barques. Una intervenció completament fallida per falta de qualitat que el temps, que a vegades tot ho cura, i que no s'ha vist capaç d'assimilar-lo amb l'entorn. Per contra, puc posar exemples de bona arquitectura, si volen anomenar-la trencadora, que funciona perfectament. A mi, en tot cas, no m'agrada eixe qualificatiu i preferisc dir que s'adapta a l'entorn preexistent.

Edifici en la plaça Pere Borrego i Galindo, 7

Edifici en el carrer de Dalt

Se m'ocorre, per exemple, l'edifici de la plaça Pere Borrego i Galindo, 7, al costat del carrer Na Jordana, projectat per Ramon Esteve i on es troba el seu estudi i habitatge. Un magnífic exemple de modernitat que es relaciona perfectament amb l'entorn popular del barri del Carme de tall huitcentista o fins i tot anterior. Des del cromatisme, el minimalisme de balcons, les mallorquines de les finestres, la recuperació d'elements antics etc. En un estil molt diferent, molt a prop s'alça un edifici en el carrer de Dalt -en este cas en desconec l'arquitecte-, que imposa en un acusat angle línies rectes, elegants, discretes i de qualitat, a més de donar protagonisme a uns grans finestrals. Se m'ocorre també un estret edifici de la plaça de Sant Jaume alçat fa uns anys entre dos mitgeres amb idèntics criteris de qualitat i respecte. Tampoc conec l'autor, però sí que hi crec reconéixer la bona arquitectura. 

Per tant, una visió excessivament conservadora en entorns històrics és poc enriquidora, però per tal que funcione l'alternativa cal proposar un treball de qualitat tant en disseny com en l'ús de materials, que és on radica la qüestió. No tot estudi d'arquitectura és capaç d'enfrontar-se al que és tot un repte si es té en compte que cal preservar un equilibri entre la llibertat i la sensibilitat i el respecte a l'entorn preexistent. Caldrà fer en una altra ocasió una xicoteta llista de grans encerts i grans errors que s'escampen per la ciutat... 

Les soluciones il·lusionistes, per contra, no són la panacea ni complixen sempre, amb èxit, el seu propòsit. Un exemple que tots coneixeran: un dels més colossals errors, per les seues dimensions i propòsits megalòmans es troba en ple turó Capitolí (lloc sagrat de les arts) de la ciutat de Roma, i la seua insultant presència és encara més intimidant en un espai tan històric. No és un altre que l'arxiconegut monument a Vittorio Emanuele II, conclòs en 1911. Les crítiques no es van fer esperar i els romans van tornar la ira en humor, rebatejant la construcció amb noms com el Pastís de noces o la Màquina d'escriure.

El Pompidou, a París

El Louvre

Cert és que també existeixen edificis o intervencions que pel seu llenguatge radical pretenen epatar, o fins i tot superar en protagonisme i gosadia l'entorn en què es van enclavar, aconseguint imposar-se per la qualitat de la seua arquitectura i convertir-se en fites de l'arquitectura moderna. El risc és encara major si cap que els exemples ja citats, precisament per la insolència amb què es presenten. Potser un dels casos més escandalosos, sinó el que més, és l'edifici que alberga el centre Pompidou d'art modern a París, obra de Renzo Piano i Richard Rogers en 1977. Un abans i un després, un símbol de l'arquitectura postmoderna i hui una obra mestra estudiada en tota carrera d'Història de l'Art. Una obra que va causar en el seu moment un furibund debat perquè és una proposta que mai deixa indiferent a ningú, fins i tot hui en dia. Sense eixir de París, també va ser polèmica la genial piràmide de vidre instal·lada en el centre del lloc més sagrat: el cour Napoleon del Museu del Louvre. L'obra està signada per l'arquitecte xinés Ieoh Ming Pei i va ser inaugurada en 1989. En definitiva, la qüestió no radica en l'estil de l'obra, en si seguix o no l'estètica dels edificis veïns, sinó en la qualitat de la proposta perquè al remat només hi ha tres tipus d'arquitectura: la bona, la menys bona i la roïna.

next