VALÈNCIA. Regirant arxius per a fer un paper sobre el Ciscar oblidat, l’almirall i polític liberal Francesc Ciscar (Oliva, 1762 – Madrid, 1833), còmplice i confident del seu germà Gabriel (Oliva, 1759 – Gibraltar, 1829), també marí i també polític, em vaig trobar amb La Galeria, un projecte monumental de commemoració dels diputats valencians –els de les actuals províncies de València i Alacant– en el Congrés de 1820, en plena Revolució liberal: Prospecto y anuncio de una Galería que debe formarse en la Plaza de la Constitución de la Ciudad de Valencia, decorada con las Estatuas de los Doce Padres de la Patria, que por fuerza ó de grado tiene esta Provincia el honor de embiar en calidad de sus Representantes al Augusto Congreso Nacional de 1820.
En ell es detallen els lemes i actituds de les estàtues de Simón Rojas Clemente, de Titaigües; Vicent Sancho, de Faura; Marià Liñán i Felip Benici Navarro, del Grau de València; Vicent Tomàs Traver i Nicolau Maria Garelli i Battifora, de la capital estricta; Joaquim Llorenç Villanueva, de Xàtiva; Josep Rovira, de Xixona; Antoni Verdú, de Monòver, i Antoni Bernabeu, d’Alacant. A més, n’hi havia una altra, la de Quico Ciscar: “Representará ésta al célebre marino Don Francisco Ciscar, natural de Oliva. Varios libros e instrumentos matemáticos formarán un grupo gracioso á sus pies; de estos tendría el derecho levantado en ademán de marchar a su casa i ojos fixos acia su Patria, Oliva, como que suspira la dulce tranquilidad que gozará en su retiro. En su pedestal podrán esculpirse estas palabras: ‘Lo que haré en las Cortes, si no hay Marina en España’”.
No entre en més detalls arquitectònics del projecte, ni sobre el finançament de La Galeria. D’haver estat executada, és ben segur que la curta durada del Trienni Liberal hauria condemnat la commemoració a una curtíssima i modesta vida. No debades, les peripècies polítiques del segle XIX espanyol podrien haver consolidat un notable tràfec de galeries de notables a la plaça pública, i en cas d’una improbable conservació monumental, ara mateix tindríem i discutiríem sobre les raons que motivaren la consagració de l’espai públic de la ciutat de València, en l’actual plaça de la Mare de Déu, a uns diputats d’una única legislatura aïllada.
