Viena, Alzira, Madrid: el dret civil denegat

El 30 d’abril de 1725, el rei Felip V de Borbó i l’emperador Carles VI d’Àustria signaren a Viena el tractat pel qual posaven fi al conflicte que els havia enfrontat durant la Guerra de Successió: el primer acceptava les grans pèrdues territorials que havia patit a Sardenya, Nàpols i Sicília, mentres que el segon renunciava a tots els seus drets hereditaris al tron espanyol. La signatura de la pau comportava, alhora, una amnistia per a milers d’austriacistes, que, majoritàriament exiliats en els extensos dominis de l’Imperi Romano-Germànic, podien tornar lliurement a la península Ibèrica i recuperar part dels béns confiscats per l’administració borbónica.

A més, davant les confuses notícies que arribaven sobre el possible restabliment dels Furs de València, desenes de persones es llançaren als carrers d’Alzira proferint insults contra Felip V i cridant “Visca Carles III! Muiren els castellans i els gavatxos!”, segons informava el corregidor de la ciutat, espantat davant del “riesgo de sedición”. Però els rumors eren falsos: tot i la insistència a l’emperador germànic del Consell d’Espanya instal·lat a Viena, presidit per l’arquebisbe de València i format per una gran quantitat de catalans, valencians i aragonesos exiliats, ni el dret públic ni el dret civil valencià foren restablits i Felip V decidí mantindre les lleis castellanes que havia instaurat a terres valencianes, amb voluntat de castic i uniformització, a penes díhuit anys abans.

Tres-cents anys després continuem en la mateixa: una part del poble valencià, sobretot aquella que té una mínima consciència de valencianitat i no s’abraça de manera exaltada a l’espanyolitat ultracastellana, i algun que altre polític o activista –que a voltes pareix que hagen de viure exiliats en el seu propi país–, reclamen i s’alegrarien pel restabliment i actualització del dret civil valencià. Però no hi ha manera: temptativa rere temptativa, l’Estat ara encapçalat per Felip VI nega als valencians el que van tindre amb absoluta normalitat com a territori històric i polític de la Corona d’Aragó i la Monarquia Hispànica. En conseqüència, el nou estat de coses fundat sobre una victòria militar a sang i foc continua mantenint-se, coste el que coste.

Se’n lamentava fa poc Javier Alfonso, en constatar la inexistència i desgana de l’anomenat poder valencià –per dir-li d’alguna manera– i contrastar-lo amb la força i la perseverança de catalans i bascos. Només un apunt sobre açò que tot el món pareix oblidar quan es parla reiteradament d’este tema en els mitjans nostrats: ¿algú ha vist alguna vegada els catalans i els bascos negociant i obtenint algun benefici per al seu poble a través de partits que tenen la seu principal a Madrid? Jo no, la veritat.

Vicent Baydal (València, 1979) és editor, historiador i cronista oficial de la ciutat de València. Ha publicat, entre altres llibres, Els valencians, des de quan són valencians?, València no s’acaba mai, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians i Matèria de València. Fets i personatges sorprenents de la nostra història.

@vicentbaydal