GRUPO PLAZA

DEL SÉNIA AL SEGURA

Un breu conte (lingüístic) de Nadal per Reixos

Reis, Reixos? El debat de cada Nadal com a paradigma del lèxic valencià fora dels diccionaris

| 04/01/2024 | 2 min, 21 seg

Això era i no era una acadèmia que tenia per missió determinar i elaborar la normativa de la llengua valenciana. Per a fer-ho possible, una de les seues principals faenes va ser la d’elaborar el Diccionari Normatiu Valencià. Els seus acadèmics ho feren amb tanta cura i zel que tardaren més de deu anys a tindre’l finalitzat. No debades, no estaven parlant d’una cosa qualsevol: era la llengua dels valencians, eixe poble històric. I havien d’encabir en un llibre totes les paraules tradicionals, vives i populars del poble valencià. Quasi res!

Durant la seua àrdua labor, quan arribaren a paraules de molta tradició, però que no s’adequaven a la normativa ortogràfica del moment actual, actuaren amb magnanimitat i les acceptaren com a bones paraules normatives, però, això sí, marcant-les amb l’etiqueta de col·loquial –no fora cas que algú es pensara coses que no tocaven–. Va ser així com hui són paraules d’ús normatiu mocadorà, fideuà o mascletà, per posar alguns exemples: en la seua corresponent entrada es referix el seu gènere (masculí o femení), el nombre (singular o plural), el camp d’ús (etnologia, pirotècnia, gastronomia) i l’enllaç a la paraula principal: mocadorada, fideuada, mascletada, etc.

Però quan aplegaren a la paraula rei, alguna cosa succeí. L’entrada 8, Reis, diu: masculí. plural [col·loq.] ETNOL. [escrit amb majúscula inicial] Festa de l'Epifania en què es commemora l'adoració dels Reis d'Orient a Jesús i es fan regals, especialment als xiquets. Per què diu col·loquial? Una miqueta estrany, no? Conta la llegenda que eixa accepció estava preparada en el Diccionari Normatiu Valencià per a ser la que remetria a l’entrada Reixos, exactament igual que s’havia fet amb les altres paraules vives, populars i tradicionals valencianes adés citades.

Però desconeguts motius van fer que finalment la paraula Reixos, ben viva, popular, tradicional i volguda per una gran part de la població valenciana (i fins i tot més enllà de les nostres fronteres), seguisca ara com ara sense ser una paraula normativa de la llengua valenciana, ni que siga per a registres poc formals. Per què? La història no ens ho conta. Però en estos dies màgics, si teniu sort, tal volta vos trobeu algun acadèmic de la llengua i li ho pugau preguntar…

Sergi Núnez de Arenas (Sueca, 1984) és economiste i bancari. Col·laborador amb articles sobre història, llengua i valencianisme en Levante-EMV, El Periódico de Aquí, Paraula d’Oc, Aula de Lletres Valencianes i Lletraferit. És coautor del llibre La Variant Valenciana de la Defensa Escandinava (2023).

next