Una anomalia de la Senyera de 1596

L’espectacular Museu Històric Municipal, ubicat en el mateix consistori, reobrí en novembre les seues portes, després d’una remodelació que genera dubtes, per l’escassa il·luminació i les cartel·les de moda, tant al gust dels dissenyadors, que són un castic per als aficionats a la presbícia. És difícil trobar, per cert, la de la peça més important del Museu, pel seu valor històric i també simbòlic: la Senyera valenciana més antiga conservada, de l’any 1596, perfectament documentada. Imagine que sí que existirà, encara que no la trobàrem, la cartel·la que explique la importància identitària de l’ensenya, que és l’element central del cor del museu i que es conserva dins de l’espectacular vitrina neogòtica de fusta i vidre, llaurada en 1935 pels ebenistes Andrés i Fuster, un treball d’orfebreria dels que ja no sap fer ningú. Es troba flanquejada per algunes banderes dels Gremis, a l’abast de la mà dels visitants i que haurien d’estar també protegides en vitrines. Molt prop destaca el Penó de la Conquesta, també impressionant i envoltat de llegendes. Pocs creuen que siga de la conquesta, però qui sap. En tot cas es remunta també, com a poc, al segle XVI, encara que siga un llenç humil i pintat. I simbòlicament és una icona també per a milers de valencians.

La Senyera fa cosa només de mirar-la, com si es poguera trencar amb un pensament indecorós. Té una xàrcia tramada que ajuda a mantindre les sedes, els fils d’or i la pedreria. El símbol està sostingut en l’aire dins de l’urna, fixada per les puntes, a una banda, i al màstil, a l’altra. La Senyera sosté el pas dels dies en un fràgil equilibri que pareix una metàfora terrible de la realitat política, social i cultural del nostre poble. I per si no fora prou, està del revés. Sí, sí, del revés. He escorcollat i no he trobat cap referència, ni actual ni en l’abundant bibliografia existent, sobre esta anomalia. Costa creure que haja passat desapercebut un fet així.

La Senyera té anvers i revers, prou evidents (des de la restauració amb la xàrcia que es veu en la foto), i, vista per la cara bona, el senyorial màstil queda a la dreta i el batent a l’esquerra, al contrari de la disposició que marquen els cànons. Es dissenyà al revés des de la seua confecció en 1596? Lògicament, no. Pareix una cosa del segle XX. En 1935, quan s’instal·là, ja restaurada, en la vitrina, es posà del revés, cap per avall. Pel motiu que siga. I així ha quedat fins a la data, huitanta-nou anys després, sense que ningú en reparara. Ho sabem cert perquè en la foto que trobem en l’imprescindible llibre de Vives i Liern (Lo Rat Penat en el escudo de armas de Valencia, 1900), prèviament a la instal·lació en la vitrina, la Senyera de 1596 està del dret. És curiós, com a mínim, que una de les banderes més antigues del món, d’entre les que s’han conservat vinculades a una entitat política nacional, es conserve del revés des de fa vora un segle.

Felip Bens (El Cabanyal 1969) és escriptor i periodiste en Lletraferit. Té publicades les novel·les Toronto i El cas Forlati i altres llibres com 110 històries del Llevant UD, Dones e altri, València al mar o La cuina del Cabanyal.

@FelipBens