Pantaleón Boné i la memòria d’Alacant proscrita pel franquisme

El segle XIX no s’entén sense les revoltes que el caracteritzaren. I, en eixe sentit, Alacant va ser una plaça fonamental en els intents polítics per implantar governs liberals a l’Estat espanyol. L’historiador Álvaro Gran, en el llibre Alacant obrer. Història del moviment obrer a les comarques d’Alacant (Maldecap, 2013) ho explica amb precisió: “Políticament, Alacant era liberal i extremista. Havia acollit amb entusiasme la Constitució de 1812; en 1823 havia sigut l’última ciutat en rendir-se a les tropes franceses vingudes a restablir l’absolutisme; en 1834 havia sigut de les primeres a crear una milícia urbana; en 1840 havia donat suport als progressistes ‘trinitarios’ contra la regència d’Espartero; en 1844 s’havia alçat contra el règim moderat; en 1848 havia protagonitzat un intent d’assalt al castell de Santa Bàrbara; i en 1854 havia contribuït al desenllaç positiu de la Vicalvarada que inaugurà el Bienni Progressista”.

L’historiador es referia a la primera mitat del segle XIX, quan es va produir també la rebel·lió encapçalada per Pantaleón Boné. Aquell comandant de carrabiners, nascut a la localitat aragonesa de Candasnos, tenia ja un llarg currículum militar quan va encetar l’estada a Alacant que acabaria amb el seu afusellament. A finals de gener de 1844 es feia amb el control del castell de Santa Bàrbara –sinònim de controlar la ciutat sencera– per a provocar rèpliques a les grans urbs de l’Estat i fer caure el govern d’extrema dreta de Luis González Bravo.

Un focus de llibertat en un Estat alterat

Per a entendre el context, s’ha d’analitzar el moment polític que es respirava. Després d’haver jurat la Constitució liberal de Cadis de 1812, el rei Ferran VII havia restaurat l’absolutisme, amb l’oposició de ciutats com Alacant. I va ser ell mateix qui va nomenar hereva al tron la seua filla Isabel, tot i que, segons el costum borbònic, la corona havia de passar al germà del monarca, Carles Maria Isidre, que, per tant, va reivindicar els seus drets dinàstics. Va ser així com en 1833 van començar les guerres carlistes, rebent Isabel II, que a penes tenia 3 anys, i sa mare, Maria Cristina, el suport dels partidaris del liberalisme enfront de l’absolutisme dels carlins. En acabar la guerra, després de desenes de milers de morts i la derrota de l’aspirant Carles Maria, va ser el militar Baldomero Espartero qui va assumir la regència en nom de l’encara xiqueta Isabel II.

Espartero, progressista, havia guanyat prestigi gràcies als seus èxits durant la guerra, però no va tardar a patir conspiracions que buscaven apartar-lo del poder per part dels seus propis companys de viatge, que l’acusaven d’autoritari i individualista. A Barcelona, de fet, es van accentuar les bullangues, revoltes insurreccionals a favor del liberalisme que van donar peu en 1842 a una Junta Popular que va fer fora de la ciutat l’exèrcit. La reacció d’Espartero va ser bombardejar Barcelona des de Montjuïc, però això li va fer perdre suports polítics, de manera que en 1843 Isabel II va ser proclamada major d’edat per les Corts, i per tant reina, encara que només tenia 13 anys. En aquell moment es va formar un govern liderat per Luis González Bravo, qui va fer tornar al poder els moderats, que van protagonitzar un període de restricció de drets i intensa repressió contra els liberals.

Alacant, protagonista en cada alçament contra els reaccionaris, no en va restar aliena. La seua majoria social a favor de les llibertats va motivar a Boné i els seus a impulsar una rebel·lió en la ciutat, per tal d’intentar replicar-la en la resta de l’Estat. Previsiblement, Alacant comptava amb ingredients que garantirien l’èxit de l’operació. Abocada a l’intercanvi comercial gràcies al dinamisme del seu port, la puixança econòmica de la ciutat havia facilitat l’arribada de mercaders europeus que havien construït una burgesia local que apostava pel liberalisme, però que alhora havia de lluitar constantment amb la força militar i el poder eclesiàstic per mirar de sobreviure. El contacte constant amb l’estranger havia desembocat en l’absorció de les idees avançades procedents d’una Europa que es mirava Espanya com un país ancorat en polítiques pretèrites i en estat de guerra permanent. Alacant, com altres grans ciutats mediterrànies de la península, podia combatre aquell tòpic. Les revoltes liberals així ho demostraven, i la tria de Boné per a protagonitzar la de 1844 també.

El fracàs de l’alçament de Boné

Si Boné era el cap militar de la rebel·lió, Manuel Carreras Amérigo n’era l’instigador polític. Alcalde d’Alacant en diversos moments i comandant de la Milícia Nacional, va integrar el sector més radical del Partit Progressista –el mateix que s’havia oposat a Espartero per autoritari– i més tard acabaria posicionant-se al costat del republicanisme. La revolta comptava amb incentius ideològics, però també amb efectius militars, ja que Boné es va presentar a la ciutat la nit del 27 de gener de 1844 amb centenars de soldats. Alacant, que llavors comptava amb 14.000 habitants, va viure enfrontaments entre aquelles tropes rebels i les establides a la ciutat. Les primeres van guanyar la partida, van prendre el castell de Santa Bàrbara i van emetre un manifest per a estimular la participació dels veïns en l’aventura revolucionària.

El text, que va córrer com la pólvora per la ciutat, reivindicava el paper d’Alacant com a capital provincial i recordava el seu suport majoritari al liberalisme en la construcció política del nou Estat que tractava de deixar arrere l’opressió absolutista: “Esta provincia, en cuyos muros se miran grabados tan gloriosos recuerdos, y cuyo suelo se ha ennoblecido con la sangre de los mártires de la libertad, no podía permitir por más tiempo tanto escarnio, tanta opresión, tanta ignorancia y alza hoy de nuevo el glorioso estandarte, que más de una vez le ha conducido a la victoria […] Sí, liberales, nuestro triunfo es seguro. La provincia se levanta con todas sus fuerzas. El grito eléctrico de ‘Libertad y Reina’ se repetirá simultáneamente en todos los ángulos de la península. ¡Progresistas, a las armas! ¡Abajo el ministerio rebelde! ¡Viva la libertad, viva la soberanía del pueblo y viva la reina constitucional!”.

Boné, de fet, després de controlar Alacant es va dedicar a recórrer diverses localitats de la província –acabada de crear uns pocs anys abans– per a rebel·lar-les i sumar-les al moviment. Amb tot, l’operació va fracassar estrepitosament, en especial per les hostilitats que va trobar en ciutats com Alcoi, de la qual esperava una predisposició automàtica. Aquell fracàs va obligar a Boné a recloure’s a Alacant, on va intentar resistir fins que Frederic Roncali, capità general de València, va avançar amb les seues tropes per l’interior fins a situar-les entre Mutxamel i Sant Vicent del Raspeig, i va accedir a la ciutat, després quaranta-quatre dies de resistència liberal. Boné, que havia sigut traït per un dels seus col·laboradors –una història mereixedora d’un altre article–, va intentar fugir a cavall amb unes desenes de soldats marxant cap al nord, però tots van ser capturats entre Sella i Relleu, a la Marina Baixa, amb la participació entusiasta de les autoritats municipals.

Com era d’esperar, els revoltats van trobar la mort com a destí: alguns van ser afusellats a Cocentaina i Montfort i altres al Palamó, que hui és pedania de la ciutat d’Alacant però que en aquell moment era un municipi independent –i és l’únic lloc que ha recuperat el record anual dels fets–. En tot cas, l’afusellament més recordat, pel seu simbolisme i perquè va acabar amb la vida del mateix Pantaleón Boné i vint-i-tres dels seus companys, va ser el que es va produir el 8 de març de 1844 al port d’Alacant, concretament al malecó, fora muralla i mirant a la mar. Els testimonis que van documentar la jornada indiquen que Boné va fer crides en favor de la llibertat i la Constitució abans de ser executat a tirs.

Un lloc de la memòria alacantina

Aquell episodi va generar una memòria com mai abans s’havia generat a la ciutat. Com a mínim, pel que fa a la documentació que així ho acredita. El catedràtic d’història contemporània José Miguel Santacreu ho relata en el seu llibre La memòria d’un lloc de memòria democràtica (Universitat d’Alacant, 2016). Com explica, el 8 de març de 1845, només un any després dels fets, ja es van depositar vint-i-quatre corones de llorer al lloc de l’afusellament i es va celebrar una missa a la col·legiata de Sant Nicolau en honor de les víctimes. I, una dècada més tard, el triomf de la Vicalvarada i l’accés dels progressistes al poder van permetre el record explícit i públic als anomenats Màrtirs de la Llibertat, de manera que per al 8 de març de 1855 la Diputació va finançar un monument portàtil de fusta coronat amb una figura femenina que representava precisament la llibertat, i que es treia al carrer i s’instal·lava durant aquell dia en el lloc de les execucions cada aniversari.

D’esta manera, entre 1855 i 1906 es va celebrar, cada 8 de març i de manera ininterrompuda, una manifestació multitudinària al llarg de l’actual Passeig de l’Esplanada, que llavors rebia el nom oficial de Passeig dels Màrtirs. Finalment, en 1907 s’hi va instal·lar un monument fixe esculpit per Vicent Bañuls, el mateix escultor que va fer les estàtues dedicades a altres referents polítics alacantins com Eleuterio Maisonnave o José Canalejas. Les manifestacions comptaven amb la presència de les autoritats polítiques, obligades a assistir-hi, fora quina fora la seua ideologia, per a no perdre el favor popular. En 1916 el monument va ser traslladat a l’inici del passeig, a la coneguda com a Plaça de la Mar, que rebia manifestacions cada any més massives com a conseqüència de la radicalització creixent del període previ a l’arribada de la Segona República i la Guerra Civil.

Per a comprovar fins a quin punt aquella data estimulava el record, el compromís i l’emoció dels alacantins, només cal consultar la premsa de l’època. El setmanari republicà El Cullerot Alicantí, publicat íntegrament en valencià i amb il·lustracions de l’esmentat Vicent Bañuls, publicava un text el 7 de març de 1886, la vespra de l’aniversari, en què s’afirmava que: “Poques poblasions guardarán en la sehua memoria un recuerdo tan solemne y tan fehasient, de les seues remotes epopeyes históriques com la nostra. El sól de la llibertad ha brillat sempre en tot el seu esplendor en esta bendita terra, admirasió de propits y estrañs, per el seu reconegut valor y enerchia, pera combatir á eixe negre fantasma que, rodechat sempre de falsedats é hipocresíes, trata y ha tratat vanament de durmos al retrosés”. Segons el text, els vint-i-quatre executats “no habien cometut atre delit que no estar de acuerdo en la marcha política del gran déspota y reacsionari, Gonsales Bravo”, de manera que Alacant els retia un merescut homenatge públic: “les llágrimes que se derramen el dia 8 de Mars, fecha de aquell desastrós aconteximent, per tots els lliberals alacantins, al peu de este mausoleu, haurán recompensat en creses á aquells que muigueren per la causa mes santa que ha hagut y pot haver”.

Prova de la força social del record era també l’actitud de la premsa reaccionària, que es dedicava a desacreditar els fets de 1844 i els seus impulsors. Per exemple, el 8 de març de 1905 La Voz de Alicante explicava, referint-se als afusellaments, que “somos los primeros en lamentar, más aún en censurar con toda nuestra alma, ese y otros actos verdaderamente inhumanos”, però que, alhora, “lejos de asociarnos, protestamos también contra la ridícula y abigarrada procesión cívica de que toman pretexto la masonería para hacer público alarde y los republicanos (que entre nosotros vienen á ser una misma cosa con los masones) para exhibirse en más o menos correcta pero no muy lúcida formación”.

La damnatio memoriae del franquisme

Les reaccions de la premsa donarien per a parlar-ne molt. Però allò cert és que el monument dels màrtirs es veia envoltat de milers de persones cada 8 de març, i que la seua transcendència era tal que, com detalla José Miguel Santacreu, el monument es va convertir en una imatge referent de les postals d’Alacant, just quan la ciutat començava a obrir-se al turisme a principis del segle XX. Exemple evident de tot això va ser també l’actitud del franquisme contra l’estàtua, desmuntada el 9 d’octubre de 1941 i decapitada dos anys i mig abans, el mateix dia que les tropes feixistes italianes, al servici del general Franco, entraven en la ciutat. Era el 30 de març de 1939, i així ho acredita una fotografia que enfoca les aigües del port, d’on havien d’eixir més vaixells amb els milers d’exiliats que hi esperaven, però que ja no van poder embarcar.

Passats els anys, el Palamó encara recorda els màrtirs amb una ofrena floral anual després d’haver-la représ a inicis dels 90. En 2016 Alacant va recuperar el nom de Passeig dels Màrtirs de la Llibertat, però ubicant-lo en una via paral·lela a la que, en realitat, Boné i els seus van ser afusellats. El nom, en virtut de la Llei de Memòria Històrica, substituïa el de Comte Vallellano, un ministre franquista que poc o res tenia a vore amb la ciutat. L’original Passeig dels Màrtirs de la Llibertat, molt més vistós i emblemàtic, i on havien tingut lloc els fets, havia sigut rebatejat com a Explanada de España a inicis de la dictadura, i així es manté oficialment. Pel que fa a Pantaleón Boné, va tindre un carrer a l’esmentat barri del Palamó, però el franquisme el va substituir pel Camí del Calvari en 1939, i ja en democràcia s’ha donat el seu nom a un carrer poc concorregut del barri de les Carolines. Un record ínfim per a un dels principals noms de la memòria alacantina al llarg de bona part de la seua història contemporània.

Manuel Lillo (Alacant, 1988) és periodista i doctor en Història Contemporània. És col·laborador de diversos diaris valencians i és editor de Llibres de Frontera. També és l’autor del llibre L’Alacant d’El Tio Cuc (2017).

@lillousechi