La séquia d’Ausias March a Beniarjó

El 28 de març de 1457 el senyor i els representants de l’aljama musulmana de Beniarjó es reunixen a cal notari amb la senyora i els representants del lloc cristià de Palma de Gandia, per a signar uns capítols i fer legal l’acord al qual han arribat entre tots plegats. Els de Palma donen permís als de Beniarjó per a obrir una séquia a través del seu terme que tindrà la finalitat de regar els camps de secà de l’Alfàs, una partida agrícola de Beniarjó situada entre els rius Serpis i Vernissa. A canvi, els habitants de Palma rebran un dia d’aigua a la setmana per tal d’irrigar uns quants camps.

L’acord en si no tindria massa importància per a la història valenciana ni suficient transcendència per a parlar-ne ací, si no fora perquè el senyor de Beniarjó era Ausias March i aquella séquia de reg impulsada pel cèlebre poeta valencià encara existix hui en dia, tot i que la majoria de la gent no en tinga el menor coneixement. De fet, el paper d’Ausias com a senyor de Beniarjó i Pardines és la part menys coneguda de la seua biografia, ja que allò que ha fet que la seua memòria perdure ha sigut, evidentment, la seua obra literària. Però una cosa mai no hauria existit sense l’altra, perquè si el poeta tenia temps per a dedicar-se a la literatura era per la seua condició de senyor, és a dir, perquè tenia una sèrie de vassalls musulmans, a Beniarjó i el xicotet assentament pròxim de Pardines, que li pagaven rendes.

En tot cas, cal tindre present que, al contrari del que feien molts altres senyors, mossén Ausias sempre gestionà directament el seu senyoriu, amb l’ajuda d’un procurador, i es preocupà de facilitar tant com pogué l’augment de la producció agrària i els beneficis dels seus vassalls, per a engrossir així també els seus propis ingressos. És en eixe context on s’ha d’enquadrar la construcció de la séquia d’en March, la finalitat principal de la qual era regar camps de canyamel per a produir sucre.

La canyamel, un negoci d’or sobre els lloms dels musulmans

Ausias March era un cavaller més dels diversos que posseïen xicotetes senyories de musulmans dins del terme general de Gandia. Aquella situació havia començat a mitjan segle XIII, després de la conquesta, quan Jaume I havia establit pobladors cristiàns a Gandia, Palma i Oliva, mentres havia donat en senyoriu a cavallers i hòmens de confiança les alqueries de musulmans del voltant, els quals continuaren vivint en els mateixos llocs però treballant ara per als nous senyors, en un clar estat de submissió. Així les coses, quasi dos segles més tard una d’aquelles senyories de musulmans, Beniarjó, fou comprada pel tresorer i administrador del primer duc de Gandia, mossén Pere March, i a la seua mort en 1413 l’heretà el seu fill menut, Ausias, amb només 13 anys d’edat.

“L’horta de Gandia-Oliva va reixir en la dedicació sucrera per l’explotació del treball musulmà”

Aquelles senyories tan menudes a penes si donaven beneficis suficients per tal que els cavallers mantingueren el nivell de vida adequat al seu estatus social, de manera que molts d’ells es veren obligats a buscar noves fonts d’ingressos. Una d’elles fou la producció de sucre procedent de la canyamel. El seu cultiu s’havia introduït al Regne de València a final del segle XIV i principi del XV, després que els genovesos es feren amb diversos centres productors de sucre de la Mediterrània Oriental, com ara Xipre. La resta de mercaders occidentals hagueren de buscar altres centres de producció per a abastir de sucre els mercats europeus, i així és com la canyamel començà a cultivar-se en Sicília primer i, des d’allí, es traslladà al territori valencià. Fou, per tant, una iniciativa pròpia del capital mercantil, que no tingué, no obstant, molt d’èxit en un principi. Tot i els alts rendiments econòmics que proporcionava, pocs llauradors estaven disposats a ocupar amb canyamel una part de les seues terres, ja que això suposava plantar menys cereals i posar en perill l’abastiment de les seues famílies, que fonamentalment s’alimentaven de pa i farines consumides de diverses maneres.

Per tant, únicament uns pocs llauradors rics podien arriscar-se a plantar canyamel per a produir sucre destinat al mercat d’exportació. Els mercaders, però, necessitaven més superfície cultivada i acabaren per trobar una solució al seu problema: s’aliaren amb els senyors de musulmans per a formar companyies sucreres. Als cristians difícilment se’ls podia obligar a modificar els seus conreus, però als musulmans, subjugats i explotats, se’ls pogué imposar el cultiu de la canyamel almenys en una quarta part de les seues heretats. El mercaders, per la seua banda, aportaven el capital necessari per a construir els trapigs o molins de canyamel on es fabricava el sucre, en els quals, a més a més, els mateixos vassalls musulmans eren obligats a treballar a canvi d’uns jornals realment baixos. Eixa és la raó per la qual només a l’horta de Gandia-Oliva, on la població musulmana era nombrosa, triomfà el cultiu de canyamel i la producció de sucre, mentres que no ho feu en la resta de grans hortes valencianes, on la població era cristiana i no podia ser obligada a treballar en aquelles condicions d’explotació.

Beniarjó, nucli de producció sucrera

No coneixem amb detall les actuacions concretes d’Ausias March respecte al sucre i els seus vassalls musulmans, però Beniarjó, si més no, fou un important centre de producció comarcal. Per exemple, sabem que en 1430 mossén March arribà a un acord amb el senyor de Xeresa, Galceran de Vic, per a portar al seu trapig tota la canyamel de Beniarjó i en 1443 acabà per formar una companyia amb el mercader italià Antonio Spano per tal de produir i comercialitzar directament el seu propi sucre. De fet, sembla que llavors construïren un trapig a Beniarjó, que costà la considerable suma de 16.569 sous. La inversió, no obstant, resultà productiva: una dècada després, en 1456, Ausias March arribà a vendre per 11.550 sous a un mercader de València fins a 30 càrregues de sucre, és a dir, vora quatre tones, produïdes pel seu molí de Beniarjó. I just a l’any següent començà la construcció de la séquia d’en March, que amb l’extensió de la irrigació sobre el secà de l’Alfàs permetria doblar la producció a partir de llavors.

“Ausias March convertí Beniarjó en un important centre de producció i exportació de sucre”

En este sentit, cal tindre en compte que, a banda de la imposició de plantar canyamel, el trapig era un monopoli feudal al qual els vassalls del senyoriu havien de portar obligatòriament la seua collita. Allí, del sucre resultant la companyia sucrera es quedava la mitat en concepte de renda i l’altra mitat era per als llauradors, que, no obstant això, acabaven venent la seua part al senyor, que era qui controlava el mercat local i imposava uns preus de compra a la baixa. És per això que els vassalls musulmans, encara que n’hi haguera algun de més ric possiblement interessat a plantar canyamel, eren en general molt reticents a fer-ho. Només per la coerció i davall amenaces d’expropiació de la terra, com les que probablement també practicaria Ausias March, es veien obligats a dedicar-se al conreu d’una planta tan exigent pel que fa als treballs de manteniment com la canyamel.

La construcció de la séquia d’en March

L’acord al qual arribà Ausias March en 1457 amb Isabel de Pròixita, senyora de Palma, era la culminació d’un projecte llargament perseguit pel senyor de Beniarjó. Des que el sucre basat en la coerció havia començat a proporcionar importants rendiments econòmics a les xicotetes senyories de la plana de Gandia, que Ausias devia tindre en ment portar aigua fins als camps de secà del seu terme, per a poder augmentar així la plantació de canyamel. Però l’acord amb Palma, tot i ser estrictament necessari perquè la séquia havia de passar per les seues terres, no era encara suficient: per a prendre aigua del riu Serpis s’havia de comptar també amb el beneplàcit de la vila de Gandia, que l’emprava per a regar la seua gran horta.

Així les coses, poc després del conveni amb Palma Ausias March hagué d’arribar a un altre acord amb la vila de Gandia, segons el qual es repartirien tant les despeses com l’aigua obtinguda a parts iguals. En definitiva, descomptant el dia setmanal de reg per a Palma resultant del primer pacte, dels sis dies restants tres serien per a regar l’Alfàs de Beniarjó i els altres tres per a augmentar el cabal de la séquia del Vernissa, que regava una part del terme de Gandia. Per a això, a més a més, la construcció s’havia d’ampliar amb un aqüeducte que creuaria el mateix riu Vernissa i traslladaria l’aigua cap a les terres de la vila ducal. Al remat, la séquia es feu i, encara que no es coneixen els detalls amb certesa, és possible que mossén March invertira uns 3.000 sous en la seua part, una xifra plenament assumible si es tenen en compte els grans beneficis que comportava la plantació de canyamel i la seua transformació posterior en sucre.

Malauradament per a ell, el poeta no arribà a fruir-ne a penes dels guanys, ja que només dos anys després, en 1459, morí quan vorejava la seixantena. Foren els seus hereus legals, la branca catalana dels March, els que reberen els beneficis de la nova infraestructura d’irrigació, que a partir de llavors es conegué com la séquia de mossén March en honor al seu principal impulsor. De fet, ha arribat a nosaltres amb el nom de séquia d’en March, tot i que en l’actualitat ja no estiga en funcionament. Les terres de l’Alfàs encara hui en dia es cultiven, quasi totes elles plantades de tarongers, però fa anys que el sistema hidràulic fou connectat a la séquia de Palma i tant l’assut com la séquia mare d’en March han quedat anul·lats. Alguns trams fins i tot han desaparegut a causa de diverses transformacions agrícoles, però la major part encara resta ara, buida i seca, com a testimoni d’una època molt diferent a la nostra.

Una època d’expansió agrària i protoindustrial basada en el cultiu de la canyamel i la producció de sucre per a l’exportació, que encetà un període d’esplendor econòmica per a la Safor. Una esplendor, cal no oblidar-ho, basada en l’explotació diferencial d’una població segregada i subjugada, com ho eren els musulmans que vivien a Beniarjó, en el menut senyoriu d’Ausias March. En eixe sentit, tot i que les restes de la séquia i els dos aqüeductes que encara es poden contemplar a la partida de l’Alfàs no destaquen per la seua espectacularitat, potser val la pena visitar-los, seguint les rutes senyalitzades per l’Ajuntament. És un bon record simbòlic d’aquell Segle d’Or valencià que es bastí sobre versos com els del nostre poeta més universal, però també, inextricablement, sobre l’esforç de la gent que es deixà els lloms en construir séquies com la d’en March, cultivar plantes com la canyamel i treballar durament en llocs com els trapigs de sucre. Del passat sempre es pot aprendre alguna lliçó.

Ferran Esquilache (València, 1980) és investigador postdoctoral en la Universitat Autònoma de Barcelona, especialista en l’estudi històric del paisatge agrari, particularment dels espais irrigats d’origen andalusí. És autor o coautor de llibres com Moncada i l’Orde del Temple en el segle XIII (2010), Els constructors de l’Horta de València (2018) i De Carraixet a Bonrepòs i Mirambell. Els orígens medievals d’un poble valencià (2020).