On està la muralla àrab de València?

Per què els musulmans no van construir muralles a València fins a tres segles després de la seua arribada a la península Ibèrica? L’explicació ens la dona qui serà el nostre guia particular pel recorregut de la fortalesa islàmica, Ángel Martínez, un dels millors coneixedors del secrets que guarda l’evolució del paisatge històric de la ciutat. Amant del passat i caçador d’imatges, mapes i quasi tota classe de documentació, Ángel és l’autor, junt amb Andrés Giménez, de La Valencia desaparecida (Temporae, 2014), una acurada obra que repassa en fotografies històriques el passat dels carrers, edificis i monuments que s’esvaïren amb l’evolució de la capital del Túria.

“Quan els àrabs arribaren a València, on vivien els visigots a l’espai de la ciutat romana, en un inici no ho feren amb gran violència. Els emirs i els califes de Còrdova controlaren tot al-Àndalus fins que a començaments del segle XI entraren en declivi. Llavors València, com la resta de medines, deixà de ser súbdita i sorgiren les taifes, enfrontades unes a altres. Fou quan la ciutat requerí d’un espai defensiu i començà a alçar la seua muralla, que anà reformant-se fins al segle XIII”, relata Ángel. 

Per a començar la ruta, calen dos mapes: un amb les huit portes que va arribar a tindre la fortalesa i un de cartogràfic actual, que recull fidelment el traçat de la muralla i les seues troballes arqueològiques. El passeig no sols pretén visitar els pocs fragments visibles per als vianants, sinó que també vol descobrir els elements que, encara que físicament no van formar part de la muralla, permeten als visitants més exquisits conéixer el lloc exacte per on passava la fortificació islàmica.

La Bab al-Qantara: el fòssil d’una torre

Tot recorregut necessita un punt de partida. En el nostre cas són les Torres de Serrans. Cal pujar les seues escales per a arribar a gaudir d’un primer senyal secret de la muralla islàmica. Des dalt, s’ha de mirar al cantó del carrer Blanqueries i la plaça dels Furs. Dos edificis del segle XIX compartixen en la seua teulada la discreta empremta fossilitzada d’una torre semicircular. “Se suposa que no es tracta d’una torre de la muralla, sinó d’una porta”, matisa Ángel. Es correspon amb una de les dos torres de la Bab al-Qantara o Porta d’Alcàntara (que vol dir el pont), un dels principals accessos a la ciutat islàmica. Però, a més, hi ha vida darrere del fòssil.

En el número 2 de Blanqueries la intimitat d’un col·legi major guarda un esplèndid cos de pedra, arena i cal de mur reviscolat després d’una reforma integral. Gràcies a un vidre sobre el paviment de les tres plantes, els visitants poden vore en tota la seua verticalitat els 20 metres de la torre. “És probable que estiguera mirant des de l’interior de l’esquerra, i que a la dreta, on paren ara les escales per a pujar a les Torres de Serrans, s’alçara l’altra torre, tancant un angle aproximat de 110º. No tenia visió frontal al riu i crec que la ubicació seria, més prompte, mirant cap a Blanqueries”, explica Ángel, qui recorda que en el soterrani hi havia unes adoberies en època cristiana i es troben també les restes d’un port fluvial romà.

A pocs metres és possible continuar contemplant tant testimonis físics com elements que evoquen l’espai que va ocupar la muralla. En la mateixa illa de cases del col·legi major, en el carrer de Les Roques, hi ha un fragment de mur com a paret mitgera al fons d’un taller de bicicletes. Ángel recorda que es va descobrir davall d’un mur enguixat quan el local es va reformar per a obrir una peluqueria.

» Davant de l’actual Llonja hi havia 
una barbacana i un fossat de la muralla àrab

No abandonem el bloc d’edificis i el girem pel carrer Roteros. En el límit dels dos edificis que s’alcen en direcció a la plaça dels Furs apareix un ixent que pot semblar una errada arquitectònica. Res més lluny de la realitat. La reculada és producte del traçat de la muralla, amb els seus 2 metres d’ample. “La muralla va ser derruïda, però per a construir l’edifici deixaren l’ixent. És un element degut a la muralla, una empremta que pocs coneixen”, apunta el nostre guia. Enfront, on confluïxen les vies de Roteros i Palomino, apareix un dels elements més ben conservats i visibles als passejants, on obri la persiana des de 1932 el Forn Montaner, que manté la cara externa i interna d’un llenç rugós de la muralla, descobert en uns treballs fets entre 1999 i 2005.

Ací comença el punt preferit de la ruta per al nostre guia. El tram més apassionant del passeig s’estén pel zig-zag que ens portarà des del carrer Palomino fins la plaça del Tossal. L’interior de la muralla, recorda Ángel, va acollir una població d’uns 15.000 habitants, que podien arribar a ser 50.000 en moments de perill extrem, com la conquesta de Jaume I en 1238. Però què evoca la muralla per a este buscador intrèpid de la història de València? “A banda del seu caràcter defensiu, la muralla també imposava uns criteris econòmics, de nucli del poder fiscal, com sempre fa la política”, sosté Ángel.

Palomino i Salines, el traçat de la fortalesa

Palomino és al nostre ull la via que unix les artèries de Roteros i La Creu, però la història de la ciutat islàmica diu que, a més, ha d’anotar-se com un dels punts imprescindibles de la ruta. “Tot el seu recorregut es correspon amb l’espai intramurs de la ciutat musulmana, cosa que no trobarem enlloc excepte en un xicotet tram del carrer de Salines. A l’època no hi havia cases adherides, sinó llocs militars annexos. El carrer actual deriva d’un viari interior de la muralla”, narra la veu càlida d’Ángel. Cal intuir que els edificis que deixem arrere guarden més vestigis de la muralla.

Altres valuoses i visibles restes de la fortificació islàmica arriben des de la perspectiva de dos places. En la primera, la plaça de l’Àngel, un solar que va quedar abandonat en la riuada de 1957, permet observar un fragment de mur musulmà que va pertànyer al pati d’una posada instal·lada per nouvinguts cristians procedents de la zona de la Serrania. “La posada era del segle XIV o XV. Llavors no enderrocaren la muralla, sinó que la consolidaren com a espai intramurs i extramurs amb habitacions. Hi ha fotos antigues amb els carros i els cavalls a l’interior”, explica el guia. La zona ha sigut excavada i rehabilitada en els darrers dos anys per a fer-ne un Centre d’Interpretació de la Muralla Islàmica de València, però les desavinences de l’Ajuntament amb l’empresa responsable han endarrerit la possible inauguració del que serà en el futur, sens dubte, un dels principals centres històrico-turístics de la ciutat.

No molt lluny, al costat de la plaça Beneyto i Coll, s’accedix al solar que durant els anys 80 va ser un assaig infructuós d’espai verd. Tot i un paisatge assilvestrat, la vista de la muralla es desplega generosa, amb una torrassa capada dins de la qual hui s’alcen vivendes particulars. Unes passes més enllà, ja en el carrer d’En Borràs, un altre solar brinda el perfil d’una altra torrassa que pareix eixir de l’edifici del número 21 del carrer Mare Vella. El cor del barri del Carme és el perímetre, també, de l’antiga Balansiya musulmana.

» Els musulmans desplegaren el penó 
del rei d’Aragó en la Bab Ibn Sahar

“Els murs de l’alcàsser de Sevilla és el més aproximat al que podia ser la muralla de València”, apunta Ángel en adreçar-nos al Portal de Valldigna. Arribats a l’arc més apreciat del Carme, cal desfer-se d’una idea falsa. “Tot el món diu que és àrab, però és d’època cristiana, de l’any 1400, i era un accés a la moreria que es feu en temps de Jaume I”, assenyala Ángel. Sobre la muralla islàmica, doncs, es va obrir un portal que deixa vore el gruix dels seus murs, d’un poc més de 2 metres.

Una part de la via de Salines també evoca el traçat de la muralla islàmica, en el tram on gira fins a arribar a albirar un voluminós fragment mossegat pel temps que pareix desafiar la gravetat. “És un buidatge interior del que fon probablement una vivenda on soscavaren el mur per a fer un espai d’accés”, indica Ángel. Este tros és l’espai més visible de la muralla, encara que no el més estètic. Molt a prop, seguint per Salines, es pensa que s’alçava la Bab al-Hanax, la important Porta de la Colobra. “La torrassa marcava una desviació a la dreta fent una corba i després s’acabà construint un edifici damunt del mur, de manera que les vivendes aprofitaren la torrassa com a rebost”. La pedra visible es troba, per exemple, en el número 38 del carrer Cavallers, en la cantonada amb la plaça Sant Jaume, i en un solar del carrer de Baix.

El mur islàmic es desviava llavors cap a l’esquerra. Arribem al Café Infanta, propietat des de fa vint-i-cinc anys de l’escultor i col·leccionista Juan José Díaz Prósper. Una bancada de fusta cobri la resta d’un metre de la muralla musulmana que compartix amb l’edifici que confronta per darrere. Va ser l’opció triada per a preservar el xicotet testimoni de pedra. Veí del barri des que va nàixer fa 68 anys, no és exagerat dir que l’amo d’este local, que anteriorment va complir la funció de carboneria, és una de les persones de tot l’Estat amb una millor col·lecció d’imatges fotogràfiques històriques.

» El Portal de Valldigna s’obrí sobre la muralla àrab, 
però ja en època cristiana

Assessorat en més d’una ocasió per l’afany localitzador d’Ángel, la passió de Juanjo per la captura de costums i personatges pretèrits li ha fet assolir un arxiu visual de més de 15.000 referències del període de 1840 a 1930. “De la muralla cristiana, que es va enderrocar en 1865, trobem fotografies, però no de la muralla àrab. La major part de la gent capturava coses boniques, però no el que a vegades té més valor als nostres ulls. El que hi ha de mur islàmic es troba en imatges molt més recents, des de fa quaranta anys, i això, evidentment, serà important en un futur”, explica este arxinostàlgic de les formes de viure de la gent d’abans.

A uns 15 metres, en la plaça del Tossal cal imaginar una superfície prou més baixa que l’actual. Ací es va ubicar un accés que s’obria pels laterals, la Porta de la Caldereria. No era una entrada principal en època musulmana, però va tindre el seu aprofitament cristià durant més d’un segle. En el soterrani de la Galeria del Tossal, una resta del segle XII pertany probablement a un altre mur que protegia la fortificació. “Davant de la muralla hi havia una barbacana amb un espai d’uns 2 o 3 metres i després venia un tàlveg, que es cobrí amb el temps i ara correspon al carrer Bosseria i passa també per baix la Llonja. La barbacana era un mur de protecció de la muralla i el tàlveg un fossat d’aigua del Túria o de la pluja que defenia la barbacana i la fortalesa”, assegura Ángel, que al mateix temps apunta que la torrassa i l’arc de la galeria provenen d’un període prou posterior.

La fortalesa islàmica continuava pel carrer de L’Espart, on la major part dels edificis aprofitaren la muralla com a paret mestra extramurs i intramurs. Amb tot, a part dels vestigis del Col·legi Major Rector Peset, on es poden contemplar les dos cares del mur, la possibilitat de vore restes de la muralla s’esvaïx. De la plaça de la Companyia fins a la del Doctor Collado es van fer cales arqueològiques resseguint el pas de la muralla àrab i es va comprovar que davall de la Llonja s’estenien la barbacana i el tàlveg o fossat, que en època medieval cristiana va servir de col·lector per a derivar les aigües brutes de la ciutat.

Els carrers Ercilla i del Trench, empremtes exquisides

Ací ve el detall per a l’ull exquisit. L’edifici de vivendes que s’erigix en el número 15 del carrer Ercilla –antic carrer de la Porta Nova, un nom que no hauria d’haver perdut mai en favor d’un poeta foraster– ocupa l’espai de l’antiga muralla musulmana, és a dir, correspon a l’ample de la fortalesa, com ho fa el Portal de Valldigna. I hipotèticament el mateix passaria en el carrer del Trench número 19. “El Trench era l’accés al soc, on ara hi ha la plaça del Mercat. Se suposa que correspon a la porta de l’alcaisseria, el mercat de productes tèxtils de gran qualitat”. Més enllà, la plaça de Bruges i l’avinguda de l’Oest eren el raval de la Boatella, on hi havia una mesquita més o menys on ara s’alça l’Església de Sant Joan del Mercat.

Més fragments de muralla? Encara que el segle XX va ser demolidor per al patrimoni històric del barri del Mercat, cal seguir passejant pel carrer de Sant Ferran, on passava la part extramurs, fins al Centre Cultural Octubre, que mostra en el seu soterrani restes que recorden a les del Rector Peset. Altrament, en el carrer de Sant Vicent Màrtir, que es correspon amb la Via Augusta, cal imaginar la Porta de la Boatella, la més important de la ciutat junt amb la d’al-Qantara, en el cantó on hi ha ara oberta una multinacional de cafeteries. “És la més narrada en època de Jaume I perquè esta era la part més atacada. Hi havia una torre exterior, però es desconeix a quina distància estava. En època cristiana l’anomenaren la Torre Cremada perquè la incendiaren durant el setge de la ciutat”, comenta el guia.

Sense abandonar Sant Vicent, en el número 23, on s’assenta un conegut restaurant basc de carn, es troben les restes del que pot ser el basament d’un suport defensiu. Fins i tot es veuen materials d’època romana reutilitzats pels andalusins. “És part de la Boatella, un ixent defensiu. Les torres tenien dos funcions: reforçar la muralla i visualitzar els laterals”, observa Ángel. Una altra dada: a partir d’ací les torrasses ja no tindran la forma semicircular vista en el Carme. Les torres que sobreeixien fins al tram de la plaça del Temple eren quadrades.

Les Barques, el punt dèbil

La Porta de la Boatella marca un desviament de la muralla amb un angle de 130º a 140º i a partir d’ací corria per l’actual plaça Marià Benlliure i el carrer Moratín. Encara que és difícil imaginar-ho des de l’asfalt, la fortalesa anava per dins de la Filmoteca fins a l’Ateneu Mercantil. En el cantó entre Moratín i el carrer Barcelonina el guia rememora que el que s’ha descobert en una nova finca i els talls arqueològics posteriors han evidenciat l’existència d’una torre i part de la muralla. “El punt dèbil de la ciutat fou la falca que traçava la muralla en el carrer de les Barques, on Jaume I feu moltes incursions perquè no hi havia bona visibilitat. Des de la Porta de la Boatella fins a la de la Xerea només hi havia torrasses”.

El mur islàmic continuava per davall del Teatre Principal i pel carrer Pintor Sorolla, de manera que per a tornar a contemplar pedra cal visitar l’antiga seu de la Universitat de València, allà al costat. En la seua entrada pel carrer de la Universitat, l’edifici de La Nau acull restes de muralla que es poden observar gràcies al terra envidrat. S’ha comprovat que ací van existir tres torres, però no es poden visualitzar. D’altra banda, des del cantó del carrer Comèdies amb el de la Pau fins a la plaça de Nàpols i Sicília el traçat de la muralla s’allarga en una recta contínua. “Els àrabs construïren la muralla per ací annexa al circ romà. En este tram no s’han fet intervencions arqueològiques, però hi ha restes que indiquen que passava per ací”, explica Ángel.

A l’altura de la plaça de Sant Vicent Ferrer, prop de l’església de Sant Tomàs Apòstol i Sant Felip Neri, s’assentava la Porta de la Xerea, que rebia el nom del raval d’al-Xaria. En un local del carrer de la Mar, en el número 34, que fins fa no molt era un bar, era possible contemplar algunes restes de la muralla. Altres testimonis de pedra es van localitzar en les obres fetes a l’altura del teatre Espai Inestable, en el carrer Aparisi i Guijarro, on el traçat de la muralla vira cap a Governador Vell. També en el restaurant de l’Hotel Caro se’n poden trobar vestigis ben importants.

Pintor López i Trénor, la confluència 
de les tres muralles en una mateixa vorera

Davant de l’Església i el Palau del Temple el guia recorda que on hi ha ara l’església, entre les places del Poeta Llorente i del Temple, s’alçava la Bab Ibn Sahar, també coneguda com a Porta de la Torre Major o de la Rosa. “Ací els musulmans desplegaren el penó del rei d’Aragó en símbol de rendició. La porta no seguia una línia frontal al riu, sinó lateral”, descriu Ángel. A partir d’este punt xafarem l’únic tram on confluïxen totes les muralles que van envoltar la ciutat: la romana, la islàmica i la cristiana medieval. Caminar per la vorera dels carrers Pintor López i Trénor fins a la via del Mur de Santa Anna és passejar sobre la línia nuclear de la fortalesa.

Enfront del Pont de la Trinitat, a l’altura del carrer del Salvador, s’erigia la darrera porta de la nostra ruta. El portal correspon a la Bab al-Warraq, la Porta del Paper o del Sol, que mirava a l’est, per on ix l’astre tots els jorns. Finalment, podem seguir per la vorera del carrer Trénor, on la muralla s’obria uns graus a la dreta per a connectar amb Bab al-Qantara, la porta de la cara interna de les actuals Torres de Serrans. Tornar al punt de partida ha costat vora tres quilòmetres i tres hores i mitja.

Kristin Suleng (València, 1984) és periodista i traductora. Col·labora amb À Punt, el diari El País i Valencia Plaza.

@KSuleng

Fotos: © Foll