‘Quan es tanca una porta, se n’obri una altra’, diuen, però quina porta s’obri?
En 2019 vaig vindre a Vilafranca (els Ports) per primera vegada. Lupe T. ens va convidar a sa casa. Des del seu saló es veuen: teulades, nius de falciots, la Vega, estornells volant, la Serra Brusca, el cel quan vespreja.
La Marie Claire –la Fàbrica, en diuen per ací– no la viu fins a la següent volta. U sap que està sense necessitar de vore-la. Està perquè es fundà l’any 1907. Perquè fa quaranta anys va arribar a tindre més de 700 treballadors i treballadores. Perquè, per curta que siga la conversa amb un veí, et contarà que treballa o ha treballat en la Fàbrica. Si una empresa ha sigut durant dècades i dècades el motor econòmic de Vilafranca, dels Ports i de l’Alt Maestrat, ha d’estar. Està.
Ara Marie Claire està perquè tanca. La seua situació era difícil des de fa uns quants anys. Diu la meua dona que el glamur francés ja no és el que era. Ens conformem amb el glamur de la Xina.
Ara Marie Claire està perquè es queden sense treball més de 200 persones. Esta agonia que es venia anunciant pareix que té fi. La periodista Violeta Tena ha fet una encertada lectura de tot açò: “Qualsevol tancament d’una empresa és un drama, però la liquidació d’una companyia com Marie Claire, en una àrea rural en risc greu de despoblament, té tota una altra dimensió”.
Però que l’agonia acabe. Pot ser bo. Ja ha descansat, pobreta, diem. Fins i tot amb açò és difícil donar-se per al·ludit. I és que no parem de sentir que les coses en l’entorn rural són més complicades i de vendre’ns que la derrota és irreversible. Açò ho diuen des de les ciutats. Miren, la vida dona per a molt. Tot i que este cap de setmana a Vilafranca les converses destil·laven tristor i preocupació, els de la ciutat hauríem de dir-los que el futur està en el món rural. I que s’ho creguen. La meua dona pensa que hi haurà una reversió, que molts ens en vindrem a viure als pobles. I jo no ho dubte.
Pensen on estaran les ciutats dins de deu anys (amb els lloguers, el canvi climàtic, les juntes de veïns, l’avanç de les desigualtats econòmiques i socials…). Ja tenen el quadro en el cap? Llavors, a què esperen?
Kike Parra Veïnat (Alzira, 1971) és professor d’escriptura creativa i escriptor. Codirigix l’escola literària Selecta, a València. Els seus últims llibres de relats són Me pillas en mal momento i Ninguna mujer ha pisado la luna.