Les llegendes que amaga San Pedro del Pinatar: la Casa del Reloj i la princesa russa casada amb el baró de Benifaió - Santi García

SAN PEDRO. San Pedro del Pinatar, el municipi murcià que fita amb Pilar de la Foradada i marca el límit amb la geografia valenciana, és i ha sigut un lloc ple de vida. Amb unes terres sorprenentment medicinals, els seus famosos fangs van ser focus d'atracció al llarg dels temps. És el cas d'Emilio Castelar, president de la Primera República, a qui, a causa d'una infecció pulmonar, li recomanaren que s'allunyara de les urbs per la seua insalubritat i s'acostara a llocs on la inhalació fora com més pura possible, com en el cas de San Pedro. D'ací ve que l'arquitecte Pedro Celdrán projectara i construïra un palauet conegut comunament com La Casa del Reloj, de la qual es deia que quan este es desbaratava s'emportava alguna ànima.

La llegenda de la ciutat sempre ha estat present des del mateix moment de la fundació, que podem situar en el segle XVII amb la construcció d'una església que els pescadors dedicaren a Sant Pere Apòstol en el mateix lloc on existia una xicoteta ermita. Un lloc que, precisament per l'existència de l'ermita, era emprat com a cementeri, les restes del qual van aparéixer en 2019 quan es van realitzar obres de millora i conversió en zona de vianants de l'actual Plaça de la Constitució.

Entre les històries més conegudes hem de destacar la llegenda de la princesa russa, en la qual trobem dos personatges relacionats amb la història de la ciutat. D'una banda, el Baró de Benifaió, Sr. Julio Falcó d’Adda, nascut a Milà, qui va tindre les seues discrepàncies amb el rei Amadeu de Savoia i va ser relegat a la zona de la llacuna de les pròximes Islas Volcánicas (a les quals donaria nom: La Mayor, La Perdiguera, La Redonda, La de Ciervo i la del Sujeto). D'un altre costat, una xica russa, Natacha Seslavin, la família de la qual passava per inclemències econòmiques, va haver d'acceptar el matrimoni de conveniència amb ell, però mai va trobar l'amor. Es diu que el baró, cansat d'estar amb ella, va ordenar posar fi a la seua vida i va ser enterrada en la mateixa vora de la mar de l'Isla Mayor -ara també coneguda com Isla del Barón- n solia passejar nua a la llum de la lluna.

Des de llavors són nombrosos els testimonis de pescadors que asseguren haver vist una dona blanca, una espècie de ser de llum passejar en la mateixa zona on se suposa que es troba enterrada el cos de la princesa russa.

A la mort del Baró de Benifaió, l'Isla Mayor va ser heretada pel seu fill Julio Falcó García, qui la vendria a Álvaro Falcó, comte de Romanones, a principis del segle XX i este la llegaria als seus actuals propietaris.

L'any 1878 el Baró de Benifaió va fer construir a San Pedro del Pinatar un palauet amb els seus merlets i torrasses, a semblança d'un castell, envoltat d'un bell parc, es diu que com a rèplica del que havia construït a l'illa. Allí va conviure amb la princesa russa, el destí del qual era la dissort i la mort. L' edifici, d'estil neomudéjar i projectat per l'arquitecte Lorenzo Álvarez Capra, és una rèplica del pavelló d'Espanya de l'Exposició Universal de Sevilla en 1873 i actualment és el Museu Municipal del Municipi. Un lloc on podem trobar etnografia, arqueologia, modernisme i una col·lecció de més de 300 joguets antics. I des de l'1 d'agost fins al 30 de setembre una mostra a la Sala d'Exposicions Temporals sobre una selecció de peces del Museu Egipci de Barcelona.

Tutankamon, imágenes de un tesoro bajo el desierto és el nom de l'exposició i en paraules de Marcos David Gracia Antolinos, director del Museu del Baró de Benifaió, "la vinculació i fascinació amb Egipte en la localitat es remunta al 2002 amb la primera exposició realitzada conjuntament amb el Museu Egipci de Barcelona. Prova del seu èxit van ser els milers de visitants que van passar pel Casino Cultural de la localitat. En esta ocasió arriba actualitzada i amb nous objectes que donaran una alternativa d'oci i cultura a la zona en època estival".

Si ja de per si la qualitat de la mostra seria més que suficient per a visitar-la, no hem de deixar de vore "la màscara de 27x53 centímetres del període ptolemaic, seguit de la tapa de sarcòfag de 1,92 metres x 54 centímetres", destaca Gracia Antolinos.