Entrepà de calamars en Erajoma - Jesús Terrés

“Que l'insult siga hui rutinari comprova la nostra ignorància en l'art de viure”; no puc (no vull, vaja) estar més d'acord amb la sentència de Nicolás Goméz Dávila, aquell pensador colombià poc amic de la modernitat i la lleugeresa que també afirmava que “el món modern no serà castigat, és el castic”. Quin geni.

Erajoma és eixa cerveseria als peus del Mestalla, plaça de Reyes Prosper i enfront del senyoriu del Westin; façana atzabeja i els parroquians de sempre enfront de la barra de tota la vida, la premsa sobre la taula (quina bellíssima tradició perdrem quan només ens queden píxels) i professionals de la vella escola entorn de la planxa i el foc: jo no sé què més se li pot demanar a un bar.

Acaben de bufar quaranta ciris i ni crec que lligen este article ni maleïda la falta que els fa; Juan Carlos i Ramón seguiran a la seua, partint-se les banyes en eixa escola de l'hostaleria l'ideari de la qual és el sacrifici i un somriure cada matí, cada dia. Sépia, braves (molt bones braves),  clòtxina, cigala, gamba, rellomello amb alls tendres o uns calamars que són un regal. El bocata de la foto són tres titos –i després ens queixem–.

Llarga vida a Erajoma.