Els valencians, eixe poble

Els valencians som eixe poble dividit, abans d’eleccions, entre la dreta taurina, privatitzadora i castellanòfila i l’esquerra que ens infrafinança obstinadament però amb amabilitat. Som el poble de la bellea del foc alacantina que escriu i diu bellesa perquè uns quants afirmen que bellea, viva i clàssica, és massa dialectal. Un poble unit per l’armossar o l’almorzar, que ha d’escriure esmorzar. O esmorzaret, com si amb el diminutiu la renúncia fora menor. Eixe poble que veu admirat com una ciutat de 50.000 habitants fa emergir el Vila-real CF amb l’eslògan Endavant Villarreal!, encara que tots diguen avant… i Vila-real des que es fundà, no siga que el guionet escarote algun supremaciste. Supremaciste? Terminació masculina en -iste? Enlerta amb les particularitats valencianes, si no coincidixen amb el català, encara que vinguen del segle XV, que diuen que amenacen la unitat de la llengua. De veres!?

Som eixe poble amb un Segle d’Or en llengua valenciana, així anomenada pels mateixos escriptors de l’època, on les facultats impartixen Filologia Catalana i no Valenciana. O Valenciano-Catalana per a la cosa compartida, ja posats, però no només ací, sinó en tot el domini lingüístic. Eixes facultats a les quals no els fan goig les divergències amb el català, tot i que bellea, artiste o ad ell siguen riquea del totum revolutum i no ariets de cap secessió. Som eixe poble amb una Acadèmia que tolera com a col·loquial allò autòcton, com llonja, la que és Patrimoni de la Humanitat o la de Santa Pola.

Els valencians som eixe poble on els diaris impresos de la capital es diuen Las Provincias i Levante, com si fórem poc més que tres províncies sense filiació o el Levante feliz i no un regne, de nom València, independent fins a 1707. Eixe poble avergonyit del seu gentilici, que accepta convertir-se en la Comunitat per a que uns pocs no s’ofenguen. Som el poble que té una de les banderes més antigues d’Europa però és capaç de renunciar ad ella perquè només és del cap i casal o perquè el blau el posà Franco.

Sí, som muelles. I tant!

Els valencians som eixe poble que ho tenim més que complicat per a preservar llengua, cultura i identitat, per ser com som. Un poble amb una notable falta d’autoestima per a defendre les nostres particularitats, sense anar contra ningú. Un poble generós i agraït, també, amb els qui s’esforcen per entendre’ns i respectar-nos.

Milacre és que encara existim. O miracle, si voleu.

Felip Bens (El Cabanyal 1969) és escriptor i periodiste en Lletraferit i Valencia Plaza. Té publicades les novel·les Toronto i El cas Forlati i altres llibres com 110 històries del Llevant UD, Dones e altri, València al mar o La cuina del Cabanyal.

@FelipBens