VALÈNCIA. La iaia de Jaime Rodríguez, Pepita, és universal. Si poguera ens acolliria a tots i ens faria una enorme paella a sa casa del poble, on segur que no li importaria posar uns plats de més a taula. Ens assentaríem tots baix la garrofera que dona ombra a la casa a escoltar la història de la seua família… però com això no és possible -per qüestions d'infraestructura- el director valencià Jaime Rodríguez l'ha encapsulada en un documental: Baix de la garrofera. En ell la seua àvia desgrana la història de la llar, la família i de la seua vida a la càmera del seu net, a qui li ho conta tot.
Per a salvaguardar la memòria de la família Jaime recull fotografies, anecdotari i desenes d'històries per a construir els murs de la casa on tots s'han criat. Una història que escolta al llarg d'una Setmana Santa, en què s'assenta al costat de Pepita mentres ella es prepara per a cuinar. Un moment d'intimitat i conversa entre els dos que ara viurà per a sempre a través de la pantalla.
Esta història, ara compartida, és el regal que Jaime vol deixar per al seu jo del futur, igual que van fer sos pares en el seu moment: “Abans quan s'ajuntava la família gravaven amb la càmera per a tindre records. Fotografies de menjars, festes d'aniversaris i altres actes. Jo volia tindre també un record de la història de la meua família, de la dels meus iaios. Ells ja són majors i pensí que arribaria el dia que no podrien contar-la”.
Amb eixa premissa es cola en la cuina de Pepita per a gravar les seues anècdotes, amb la tendresa i l'atenció que posa qualsevol net en la història de la seua àvia. Entre les històries descobrim que Pepita va estar treballant cinc anys d'amagat de l'home per a pagar coses de la casa, va poder construir tot gràcies al que tenia estalviat i va aconseguir tindre una llar pròpia que ara compartix amb la resta de la família.
Pepita en un fragment del documental
Per a construir el relat, que l'espectador rep com una conversa totalment informal, Jaime anava tatxant xicotets descobriments que volia fer sobre el seu passat, més en resposta a una espècie de llistat que en format entrevista:“Jo sabia que volia parlar de les faenes que ha fet sempre, de les cures, de la casa, també de la seua generació i la disposició per a totes eixes coses”, explica el jove director, que aconseguix que a la seua àvia no li tremole el pols enfront de la càmera.
Gràcies a la proximitat familiar, i a gravar a casa, es contempla a una Pepita totalment natural, tendra, entretinguda, i que poques vegades titubeja o es queda en blanc al recordar el seu passat. També es veu la casa de la família com un gran escenari de tot el relat, on Jaime passeja i la presenta com la casa de tots, en la qual cap també l'espectador.
Al llarg de la gravació es descobrix que Pepita és “una curranta”, ho ha sigut sempre i ho continuarà sent. Jaime contempla la seua generació com la que sempre ha tingut eixe tipus de faenes per bandera, treballant perquè era “el que sempre ha volgut fer”, i ara toca tirar la vista arrere i contemplar eixa realitat des del present: “Jo el que vull amb el documental és saber la seua història, la seua realitat des de la calma. Volia que m'ho explicara de viva veu i que em diguera el que pensava”.
La casa del poble i la garrofera (Fotos: MARÍA MUÑOZ)
En esta conversa s'amaga també la reflexió dels fruits d'eixe treball: una casa del poble que s'amaga baix la garrofera i on mai falta de res. Una història d'una iaia que balla en la cuina, canta al so de la ràdio i pela pomes sense témer pel ball entre el ganivet i la seua mà. Una iaia que al seu torn intenta ignorar la càmera, cosa que feia també en les cintes casolanes, en què la gran majoria de vegades se la veu treballant.
El documental se servix també d'imatges antigues que complementen el relat. Jaime va digitalitzar entorn de quaranta cites i va escanejar més de dos-centes fotos que afegiria en conjunt a l'arxiu digital: “A través de tot això descobrisc els records divertits familiars, les vacances i els menjars. També em veig a mi mateix de menut i a tots els que m'envolten”, explica. Allò bonic també és compartir-les, el moment en què va començar a posar-li-les a sa mare i va esclarir imatges que ni ella mateixa recordava.
“Li vaig posar una cinta aleatòria i ni recordava haver-la gravat. Quan fas eixes coses fa tants anys i les deixes en un calaix s'obliden, però al final és una història que vas preservant i que es va contant a través d'això”. Així Jaime construïx un nou pla de la casa, la que ha acollit tantes festes de Cap d'Any, paelles de diumenge, balls en la cuina i històries de família. Històries que caben dins dels murs en què ha crescut Jaime, que es mou per un entorn conegut a l'hora de gravar-ho tot des d'un nou prisma i amb nous ulls. Històries on sempre ha estat Pepita, la memòria de la qual queda salvada gràcies al seu net i el seu relat.
Imatges de l'arxiu familiar