'Anatomía d'una caiguda', brillant i aclaparador thriller judicial - Júlia Olmo

VALÈNCIA. Per què dos persones que una vegada es van estimar poden arribar a no suportar-se? El seu declivi com a parella anul·la tota la resta? Què passa amb la història d'amor que hi hagué entre ells o amb els afectes que en puguen quedar? Què passa quan una dona és la figura dominant en eixa parella? Si ella ha aconseguit el que volia en la vida i ell sent que ha fracassat? I si un dia ell es tira per la finestra? Pensaríem que es va suïcidar o que el va matar ella d'alguna forma? Pot descobrir-se el que va passar en un juí? És lícit fiscalitzar la intimitat d'eixa parella? Usar un llibre d'acte-ficció com a prova? Es jutjaria a ell igual que a ella? I en eixe juí, el més important és arribar a conéixer la veritat? Estes són algunes de les preguntes que planteja Anatomie d'une chute (Anatomia d'una caiguda), la pel·lícula per la qual la directora francesa Justine Triet va guanyar la Palma d'Or en el Festival de Cannes, escrita junt amb Arthur Harari, i que ara es pot vore en els cinemes espanyols.

A través del juí a Sandra (Sandra Hüller), una escriptora alemanya acusada d'haver assassinat el seu marit, la pel·lícula dissecciona els complexos i sovint foscos mecanismes que governen una parella, la muntanya russa que sol ser eixa relació, des de l'època en què la parella es va voler fins quan la seua vida es va convertir en un enfrontament, amb les seues misèries, les seues punyalades per l'esquena i el seu dolor. Samuel (Samuel Theis) va morir després d'una caiguda des d'una de les finestres de la casa del matrimoni (un xalet enmig dels Alps francesos en el qual vivien amb el seu fill cego, Daniel, interpretat per un creïble i per moments emocionant Milo Machado Graner), i la investigació no va poder determinar si es va tractar d'un suïcidi o d'un homicidi. Des d'eixe dubte sobre la culpabilitat d'ella i amb el fill com a únic testimoni (cosa que també permet plantejar el dilema moral al qual s'enfronta el xiquet enmig del conflicte), Triet s'endinsa de manera sorprenent, lúcida i torbadora en la relació del matrimoni, en la complexitat, les contrarietats, els secrets i les zones d'ombra que hi ha en qualsevol parella.

Un dels aspectes més sorprenents és com a partir d'eixe dubte que recorre tota la pel·lícula es desconstruïx la figura clàssica de la femme fatale mantenint una suggeridora, misteriosa i també retorçuda ambigüitat entorn de la protagonista. Serà culpable esta dona d'aspecte fred, distant, amb caràcter, independent i que tenia una complicada i turbulenta relació amb el mort? (ací Sandra Hüller està brillant sostenint un personatge amb el qual d'entrada resulta molt difícil empatitzar). Eixa és la pregunta que impregna tot el film i que col·loca l'espectador en una interessant i delicada posició, tractant de desentranyar el personatge a través dels instruments usats en el juí (documents, àudios de mòbil i fins a llibres d'inspiració autobiogràfica), que suposen una invasió en la intimitat de la família.

Amb això, la pel·lícula també planteja una reflexió sobre la fiscalització de la nostra vida privada, sobre els juís morals i la mentalitat masclista present en la societat, sobre com, tot i les aparences, no hem avançat tant en qüestió de feminisme. Sense poder arribar a la veritat, el tribunal s'acontentarà amb realitzar un juí moral a la protagonista, posant en qüestió aspectes com la seua orientació sexual o el seu procés de creació artística, pretenent que això proporcione un reflex idèntic del seu comportament en la vida real.

Una altra de les grans virtuts de la pel·lícula és com aconseguix reflectir el que va ser eixa parella en el seu conjunt, recordant els moments de patiment i tristesa, però també els d'alegria. “A vegades, la parella és una espècie de caos i tots estan perduts, no? A vegades es lluita junts, unes altres sols, i altres, l'u contra l'altre”, diu el personatge de Hüller en una de les seqüències del juí. A partir d'un intel·ligent i incisiu guió, amb sobrietat i contenció, mitjançant els diàlegs que es desenvolupen en els dos únics espais rellevants en què transcorre la pel·lícula –la casa aïllada i la sala de juí, l'àmbit privat i el públic- i de les fotos dels protagonistes durant la seua joventut (que relaten eixa història d'amor que queda fora de camp), la pel·lícula reconstruïx de forma més o menys subjectiva (a través d'eixos materials i del record) la vida de la parella, conformant així un interessantíssim espai de memòria sentimental.

En Secrets d'un matrimoni, Bergman aconseguia invertir les tradicionals relacions de poder entre un home i una dona per a relatar com dos persones que un dia es van voler poden arribar a donar-se tant i al mateix temps fer-se tant de mal. Partint d'eixa idea, Justine Triet aconseguix crear tot un apassionant thriller judicial, tan desconcertant com brillant i irresistible, capaç de mantindre el misteri fins al final i de plantejar preguntes, debats i reflexions perdurables més enllà de la projecció. Sens dubte, una de les millors pel·lícules de l'any. No vos la perdeu.