ALACANT. Fa unes setmanes, en consultar els assumptes a fer durant este mes i detindre un instant la vista en el 18 de juliol, va aflorar de la meua memòria un alacantí, poc conegut, que va fer tot el que va poder per a evitar el colp de 1936. Em referisc a José Alonso Mallol, nascut al Raval Roig a la fi del segle XIX i compromés des de la seua joventut amb l'ideari republicà. Però no va ser fins a la victòria del Front Popular en les eleccions generals del 16 de febrer d'aquell any quan la seua figura va començar a sobreeixir.
Un xicotet relat literari de ficció
En un habitatge en la plaça Ruperto Chapí d'Alacant, cap a les onze de la nit del 19 de febrer de 1936. Sona el telèfon i algú despenja:
—Diga.
—José Alonso?
—Don Manuel...! Perdó, senyor president! Quina alegria saber de vosté.
—Dic el mateix.
La seua esposa, Concepción Sellés, que es troba al costat llegint la premsa assentada en una butaca del saló, alça la vista del periòdic i el mira amb un gest interrogatiu. Ell li articula un mut “A-za-ña”.
—Li agraïsc enormement que haja acceptat ser Director General de Seguretat.
—No hi ha de què. M'acabaven de telefonar de Governació oferint-me el càrrec, però no vaig pensar que vosté també em cridaria.
—Volia donar-li les gràcies personalment. Sap que esta vegada no serà un camí de roses com quan vosté va ser governador civil.
—M'ho figure... Isc immediatament.
—Perfecte, l'espere a l'hora que siga.
—És un verdader honor servir-lo, senyor.
* No sabem com es desenvoluparia esta conversa telefònica que Manuel Azaña menciona en el seu llibre Memorias políticas y de guerra, però així me l'he imaginada.
El nou responsable de l'orde públic va haver d'afrontar des del primer dia una alta conflictivitat social: crema d'esglésies, atacs a seus de premsa de dretes, vagues, ocupació de finques rústiques, motins de presos comuns que estaven iracunds perquè els presos polítics havien sigut alliberats i ells no, disturbis desencadenats per partits radicals de dreta i esquerra i agressions que van provocar en pocs mesos més d'un miler de víctimes entre morts i ferits. Però, davant una situació tan turbulenta, no li va tremolar el pols. Entre altres actuacions, va ordenar clausurar les seus falangistes i de sindicats anarquistes i va empresonar als seus màxims dirigents. No obstant això, el que més el preocupava era la possibilitat que hi haguera un colp d'estat. Tot això ho relata Pedro L. Angosto en el seu llibre José Alonso Mallol. El hombre que pudo evitar la guerra.
Mallol va ordir una xarxa d'espionatge al voltant dels militars i civils que sospitava que estaven involucrats en la conspiració. Va intervindre telèfons, va col·locar moderns sistemes d'escoltes en els domicilis corresponents i va infiltrar espietes en les casernes. Va arribar a conéixer els seus pseudònims, les seues contrasenyes i la consigna del colp, i quan la van canviar, va tornar a descobrir-la. Una vegada que ho va tindre tot ben lligat es va entrevistar amb Manuel Azaña, acabat de proclamar president de la República pel maig, i amb Santiago Casares Quiroga, també elegit aquell mateix mes com a president del Govern. Els va facilitar una llista amb els més de 500 implicats i els va demanar la detenció immediata de tots ells.
Tanmateix, la reunió va ser infructuosa. Casares estava convençut que l'amenaça no era tan greu i, com dominava la situació, no volia màrtirs. Fins i tot desitjava que es produïra l'alçament perquè així mataria dos pardals d'un tir: esclafar als militars i a les dretes que el secundaven i, al mateix temps, eixir reforçat davant els marxistes que, després de les eleccions, s'acostaven a la via revolucionària i feien la vida impossible al Govern. Azaña, per la seua part, també pensava que la insurrecció podria sufocar-se sense dificultats, perquè confiava en els ressorts del poder. No estava gens preocupat: continuava acudint al teatre, concerts, exposicions i tertúlies. Unes setmanes després, es va iniciar el colp i la Guerra Civil. Alonso Mallol va dimitir a la fi de juliol i va tornar a Alacant, on va continuar col·laborant amb el Govern republicà, exercint diverses missions a Algèria i el Marroc.
Poc abans d'acabar la guerra, es va exiliar amb la seua esposa i els seus fills a Orà i, quan el vaixell Stanbrook va fondejar en la seua dàrsena el 29 de març, la colònia espanyola i nombrosos oranesos es van acostar en xicotetes embarcacions per a proporcionar queviures als més de 3.000 refugiats, entre ells la seua família. Concepción Sellés va coordinar desenes d'exiliats per a fabricar pa, fer truites i preparar caldos per a fer-ho arribar tot al vaixell. Tota esta ingent tasca es va prolongar fins a l'1 de maig, quan la gendarmeria francesa va permetre el desembarcament dels passatgers que romanien en l'embarcació, ja que durant les setmanes prèvies únicament havien autoritzat a eixir els malalts, xiquets, dones i ancians.
La família Mallol-Sellés va romandre uns anys més en el nord d'Àfrica. Mallol va continuar amb el seu activisme, però portant una vida clandestina pel temor a ser extradit i afusellat. Junt amb un grup de fidels col·laboradors, va aconseguir evacuar a Mèxic més de 3.000 espanyols evitant el seu internament en camps de treball per a la construcció del ferrocarril Transaharià, un absurd projecte del Govern francés, titella del nazi, l'objectiu del qual era connectar el Mediterrani amb les seues colònies a Àfrica central i occidental. Es treballava en ple desert, a molt altes temperatures i en un règim de verdadera esclavitud. La situació va arribar a ser tan penosa que molts van perdre la vida o la salut. Els més de dos mil refugiats que no van poder exiliar-se, com els Castanyer, van ser destinats a esta faraònica obra que, finalment, es va abandonar anys més tard.
Mallol també va cooperar amb els aliats en faenes d'informació i espionatge en una regió que era un niu d'agents franquistes i de la Gestapo. Finalitzada la seua ajuda als refugiats i la seua contribució a la causa aliada, va partir a Mèxic D.F., on l'esperaven la seua família i amics, que s'havien exiliat temps abans. Va viure allí la resta de la seua vida fins a la seua defunció en 1967.