Vicent Andrés Estellés, reporter de guerra

En efecte, el poeta i periodista Vicent Andrés Estellés va ser enviat a la colònia espanyola del Sàhara Occidental en 1974, quan era redactor en cap del diari Las Provincias, en uns moments en què ja es respiraven aires de guerra, es registraven atemptats i es patien les conseqüències d’una propaganda ben orquestrada des dels palaus de Rabat. I fa poc que hem tret a la llum les cròniques de guerra que en va fer a terres nord-africanes. No debades, en el 2019 vaig publicar amb la Institució Alfons el Magnànim el llibre El Sàhara. La terra promesa i enguany, esgotada la primera edició, es va prendre la decisió de traure’n una segona, revisada i actualitzada, ara que el present i el futur de la que va ser colònia espanyola, l’anomenada Provincia 53, es troba especialment compromés per la geopolítica i els interessos estatals i internacionals.

En aquella primera edició de 2019 es parlava, com una anècdota, de la presència en el conflicte del poeta i periodista Vicent Andrés Estellés, del qual es tenia notícia que havia sigut enviat pel director de Las Provincias del moment, Enrique Reyna. Mesos d’investigació en arxius privats i en l’Hemeroteca Municipal de València no havien donat resultats positius: buscàvem la petjada d’Estellés en la colònia durant tot 1975 i fins a finals de febrer de 1976, quan Espanya abandonà el Sàhara i s’endugué fins i tot els morts espanyols dels cementeris. La vessant inèdita d’Estellés com a reporter de guerra era molt atractiva. La Marxa Verda s’havia produït en novembre de 1975, mentres el dictador Francisco Franco agonitzava al llit. Com era possible que Estellés haguera viatjat al Sàhara Occidental i no n’escriguera cap crònica? Resultava estrany i desesperant…

Un viatge previ a la Marxa Verda

Passat el temps, ara coneixem el moment en què van finalitzar les tensions i la metròpoli va abandonar definitivament la zona, però ja molt abans es respiraven aires de guerra. La clau la vam trobar només fa uns mesos. Estellés, el periodista, havia viatjat al Sàhara pel setembre de 1974, un any abans del què pensàvem, quan ja eren temps de guerra i hi havia atemptats del Front Polisario davant  la forta repressió espanyola i l’acció terrorista de les guerrilles marroquines disfressades de sahrauís, que dia a dia provocaven més caos. Estellés hi va anar llavors per a cobrir informativament el conflicte. La filla d’Estellés, Carmina Andrés Lorente, ho confirma: “Jo complisc anys el 17 de setembre i vaig rebre una carta de mon pare des del Sàhara felicitant-me, una  postal amb la imatge d’un camell preciós. Ell sempre havia estat i aquell any, aquella vegada, ho feia a través d’una targeta postal! ‘Per molts anys, filla, Carmina’”.

Les tensions prèvies a la Marxa Verda feien intuir una confrontació imminent i, una volta allí, l’escriptor es va trobar com a reporter de guerra per primera i última vegada. Vicent Andrés Estellés va ser un gran poeta i un bon periodista, però fins ara no sabíem que havia sigut també corresponsal de guerra. Tot podia passar i tot era possible perquè les espases estaven en alt a la colònia, i totes les mosques rodaven el pastís. En tornar a València, Estellés es queixaria amargament d’un fort mal de genolls sobrevingut, una molèstia que suportaria pràcticament ja durant tota la vida, segons el testimoni de Queti Valera, indicat pel filòleg Josep Palomero.

Cròniques de tota classe i condició

Estellés va publicar cròniques des del Sàhara a finals de setembre de 1974, tocant tota classe de temes: des de la inusual pluja en el desert fins als rigors del ramadà en la vida diària, passant per l’art rupestre del país, una visita a la ciutat blanca i blava de Smara o les rutes que s’endinsen en el cor de la zona. Tota una experiència per al poeta, ben a fora de la seua pròpia galàxia mental, en un lloc en el qual estava a punt d’esclatar un conflicte armat d’un moment a altre. El treball de periodista de campanya que recorria bona part del territori de la colònia li va servir per a comprovar in situ el temor de la població sahrauí al veí del nord, el Marroc, i també la por permanent a ser vistos com a traïdors a Espanya, que al remat protagonitzaria una nefasta i inexistent descolonització.

A continuació oferim una xicoteta selecció, parcialment comentada, d’algunes de les extenses cròniques –traduïdes al valencià– que el periodista i poeta va publicar en Las Provincias entre el 24 i el 29 de setembre de 1974, que han estat incloses íntegrament en l’esmentada segona edició d’El Sàhara. La Terra Promesa (Institució Alfons el Magnànim, 2023). La seua exhumació és el resultat de mesos d’investigació, que amb l’ajuda de Vicente Lladró, del llavors subdirector del diari Francisco Pérez Puche i dels treballadors de l’Hemeroteca Municipal de València, han permés embastar una història vinculada a Estellés que romania en l’oblit més fosc i remot.

La primera crònica: tambors de guerra

“En la península havien estat circulant i prosperant, amb temor, amb una general irresponsabilitat, les més variades versions sobre la situació a Al-Aaiun. Importava, per fi, conéixer la veritat sobre el terreny. El dissabte s’havia alçat el secret informatiu que pesava sobre el Sàhara des del Govern espanyol. El moment no podia ser més propici. La decisió de Madrid es va produir a les sis i mitja de la vesprada; els telegrames arribaren als diaris sobre les set. A les huit m’encarregaren que iniciara les gestions per a aconseguir un passatge i traslladar-me a Al-Aaiun. El diumenge, poc després de les cinc, aterrava en aquell aeroport. El meu propòsit –així ho vaig manifestar quan m’interrogà la policia en l’aeroport– era informar; hi anava, no obstant, disposat a tot; disposat, entre altres coses, a una llarga i difícil permanència en el desert. (...) ‘La guerra?’ ‘La guerra pot no esclatar i pot esclatar en qualsevol moment. Pot ser hui, demà, mai; pot ser que haja començat ja en algun remot lloc del Sàhara”.

Llet, whisky i el cabaret d’Al-Aaiun

Entre notícies sobre la salut i l’aniversari del papa Pau VI o la invitació de Tito a Leonid Brezhnev per a visitar Iugoslàvia, Estellés publicava una entrevista en exclusiva amb el tinent general i governador Federico Gómez de Salazar, “l’home de l’obertura informativa” per als periodistes espanyols. “Com cada vesprada em vaig acostar a la residència particular del governador per a informar-me. Estant amb ell, l’ordenança li va traure al general, com cada dia, un got de llet amb galletes. ‘I vosté que prendrà, Vicente?’. ‘El de sempre, mi general!’. ‘Escolta’m, porta-li un whisky al periodista!’. I el general contestava les meues preguntes de corresponsal mentres sucava les galletes en la llet del Sàhara (...) ‘Li agrada a vosté Galdós, mi general?’. ‘Home…’, aclariria, ‘Però este home, en els episodis nacionals, només conta les derrotes… Home!’. Confessaria: ‘A mi qui m’agrada és Blasco Ibáñez’”.

Més avant, les nits del cabaret El Oasis, a la capital sahariana d’Al-Aaiun, recobraven l’animació d’abans: “Les xiques de la península i de les illes ballaven i s’agitaven, en el xicotet entaulat; l’orquestrina atacava motius regionals; un oficial avançava cap a una taula amb una botella de xampany i una altra de whisky, una en cada mà. Tot el món estava content, tot el món, oblidat de tot, s’aplicava a beure, es bevia en silenci; a poc a poc naixia una certa loquacitat. El fum dels cigarrets envaïa el local, un cabaret amb sostre d’uralita”.

La cantant Marián Conde hi havia acudit amb una jove amiga holandesa a actuar en el Festival de la Legió i Estellés aprofità per a entrevistar-la, mentres l’artista es trobava al costat d’uns oficials: “‘Tinc por, tinc por de la guerra!’. ‘Però quina guerra?’. ‘Sí, sí… tu riu-te’n! Anit vaig fer unes pràctiques d’espiritisme. Això sempre m’ix molt bé. Vaig agafar un got de vidre i el vaig deixar sobre les lletres. Hi estàvem dos amics i un capità, de sobte se m’ocorregué fer-li una pregunta al got: ‘Hi haurà guerra?’. I el got, pegant cent voltes, em va contestar: ‘Sí, hi haurà guerra!’. I ens quedàrem tots gelats!’”.

Les tensions bèl·liques i els valencians del desert

“La tensió existent a la frontera arribà a un punt màxim: un tanc marroquí avançà amb decisió fins a la línia limítrof; pareixia disposat a penetrar en territori espanyol; el lloc de guàrdia espanyol es disposava a activar una rèplica armada ràpida. En arribar justet a la ratlla fronterera, el tanc marroquí es va detindre, increïblement. Esperà allí un cert temps, calma tensa. Els soldats parlaven en veu alta: ‘Si creuen que ens trauran de polleguera, van apanyats, no podran amb nosaltres’. (…) Tres foren els dies crítics: el diumenge, el dilluns, el dimarts. Les emissores marroquines seguien vociferant propaganda; callava Algèria i callava Mauritània i, un poc més enllà, callava també Líbia”.

“Conec un oficial anomenat Azcárraga Trénor i un altre que li diuen Gómez Hijós; els dos de València; estan contents. El coronel porta trenta quatre anys en el desert. L’acomiadament d’Azcárraga ha sigut breu i, crec jo, els dos ens hem commogut. Gómez Hijós, amb el mapa estés sobre els seus genolls i els meus, va ‘llegint’ l’orografia, les peculiaritats del terreny, aplicant en cada cas el nom de la posició militar. (…) Molt a prop, em presentaren un soldat d’Alberic anomenat Sales; li vaig preguntar si volia res per als seus pares i em va dir que no: ‘Estan fent la verema a França’”.

La qüestió de la independència

En una altra crònica, Estellés titula que “Els notables reafirmen la seua postura en l’Assemblea”, és a dir, que estaven a favor d’una col·laboració estreta amb Espanya per a dirigir el seu futur immediat. Però, en paral·lel, el reporter també va entrevistar un sahrauí que defenia la independència prevista a trenta o quaranta anys, un període durant el qual el Sàhara Occidental podria constituir-se en Estat associat a la metròpoli espanyola: “el Sàhara es prepara per al moment en què, sobre la base d'una vida resolta, amb metges i enginyers autòctons, puga pensar en la independència (...) Espanya és la garantia per al nostre futur”.

Una altra de les cròniques firmades pel poeta des d’Al-Aaiun portava un titular espectacular, a partir d’una frase que havia escoltat mentres descansava en la seua habitació del parador: “El silenci era total. Baix, en el pati del parador, se sentia l’aigua d’un xicotet estany. ‘Nosaltres volem estar amb Espanya. Nosaltres no volem la independència. Nosaltres ens trobem molt a gust’”. La guerra, finalment, no esclataria aquells dies, sinó un any després, amb la invasió marroquina de la Marxa Verda: “La nit –això em digueren– havia sigut de tranquil·litat absoluta en tot el desert; per tant, la guerra no havia començat en cap remot lloc”.

Vicent Garcia Devís (Foios, 1958) és periodista i ha treballat en RTVE, RTVV i À Punt. Va ser corresponsal a Brussel·les durant sis anys i ha treballat en zones de conflicte com l’Orient Mitjà, Somàlia, el Sàhara Occidental o l’antiga Iugoslàvia. És autor d’El Sàhara. La terra promesa (IAM, 2019) i coautor d’El Triangle de les màquines. Obrers i patrons a Vinalesa, Foios i Meliana (Afers, 2023).

@devisvicent