Valéncia?

Ja sabeu que, correctament, oficialment, hem d’escriure València i no Valéncia. Així ho prescriu l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, encara que recomana pronunciar tancat el topònim. S’evidencia d’esta forma una anomalia filològica considerable que, sociolingüísticament, és un míssil a la línia de flotació de la nostra autoestima col·lectiva, com a parlants i com a valencians. El nom del regne instaurat per Jaume I i de la seua capital –que ens donen el gentilici– l’hem d’escriure amb una fonètica que, del Sénia al Segura, mai emprem. Només és un accent, sí, però quin accent!

I alerta, perquè València/Valéncia no és a soles un debat entre partidaris i detractors de la unitat de la llengua, per dir-ho amb finezza. Hi ha una qüestió de fons, essencial: que els valencians parlem el mateix idioma que catalans i balears no hauria de ser motiu de renúncia a la nostra identitat lingüística. És just al contrari: precisament eixa identitat, decantada pel nostre poble al llarg dels segles, ha de ser un factor emocional per a reconnectar amb tots els valencians i redreçar el dramàtic procés de minorització de la llengua.

Enfortir-nos des de l’autoestima. No se m’ocorre millor forma de frenar als qui volen legislar i actuar contra, per exemple, la llengua històrica d’Alacant; l’ensenyança en valencià; les ajudes, o les iniciatives editorials i culturals.

Més enllà de la complexitat de la situació, que n’és molta, la voluntat de preservació del valencià per a les generacions futures hauria de ser transversal, instal·lar-se en el consens, fugir de la controvèrsia. Per això va nàixer l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per a superar el conflicte lingüístic des del diàleg. Açò ve a dir el seu manifest fundacional.

Preservar la identitat i les singularitats de la llengua valenciana en el context del sistema lingüístic valenciano-català i del diasistema occitano-romànic pareixia un punt de partida més que acceptable, que hauria d’haver incorporat, fa temps, símbols com l’oficialitat de Valéncia, des de la generositat i el consens. No fer-ho és desviar-se del camí, apartar-se de l’esperit fundacional i ens torna a la casella d’inici. No és tard. Mai ho és per a buscar punts de trobada en positiu. Sobretot perquè no ens podem permetre seguir amb la pèrdua de parlants, amb la destrucció d’una llengua ja molt tocada, per l’asfixiant pressió del gegant castellà i sobretot per l’escassa convicció i unitat valencianista, a nivell social i polític.

Vull pensar que aquells que encara s’emparen en la unitat lingüística per a allunyar el nostre estàndard autòcton de la realitat valenciana no s’adonen que la component sentimental i emocional que representa la proximitat amb els parlants és essencial per al futur de qualsevol llengua minoritària i minoritzada, com la nostra.

El valencià encara té una possibilitat de revertir el retrocés del seu ús i d’esquivar la desaparició, però creure que es pot aconseguir sense insistir en l’autoestima és regalar el futur als qui ensomien amb tres províncies castellanes vora mar, servils i genuflexes.

Només és un accent, sí, però diu molt de l’autoodi que ens dessagna com a poble.

Felip Bens (El Cabanyal 1969) és escriptor i periodiste en Lletraferit i Valencia Plaza. Té publicades les novel·les Toronto i El cas Forlati i altres llibres com 110 històries del Llevant UD, Dones e altri, València al mar o La cuina del Cabanyal.

@FelipBens