València dona forma al seu 'museu' del segle XIX i XX - Carlos Garsán

VALÈNCIA. Fa ara sis anys, en 2017, que el Museu de Belles Arts de València va donar per acabada la quinta fase del seu procés d'ampliació, després del qual la pinacoteca ampliava notablement el seu espai expositiu. No va ser fins a 2019, no obstant, que va rebre les primeres obres d'art, encara que ho feia amb caràcter temporal, perquè sobre la taula seguia la remodelació global del contingut del centre, per a la qual cada any el Ministeri de Cultura promet una inversió que no acaba d'arribar. Entre una cosa i altra, el museu ha volgut avançar caselles donant forma al que serà el nou model de Museu de Belles Arts, amb una reconfiguració de les sales de col·lecció permanent que enguany s'està centrant en eixe nou edifici i deixant com a compte pendent les accions més costoses que requerixen de l'aportació del govern central, com la revisió d'elements estructurals d'altres zones del museu o el trasllat de peces de major tamany.

Amb esta revisió dels espais “més modestos” de la pinacoteca s'està donant forma al “museu del segle XIX i principis del XX” en el qual es convertirà el batejat com a Edifici Pérez Castiel, un procés que s'està atacant amb la creació de noves sales monogràfiques que servisquen per a contar la col·lecció a través de la biografia d'algunes de les seues signatures clau. “La idea és anar recuperant la riquesa de la col·lecció d'esta institució, una de les més rellevants d'Espanya. El Museu de Belles Arts té una obligació ètica de reivindicar a les grans figures de l'art valencià”, relata el director del museu, Pablo González Tornel. La pinacoteca fa ara “un pas més” en l'aplicació del pla museològic –“motu proprio”, apunta el director- amb l'obertura de dos noves sales de col·lecció permanent, una dedicada a Ignasi Pinazo i una altra als Benlliure, Josep Benlliure Gil i el seu fill Josep Benlliure Ortiz, un moviment que arriba a penes uns dies després que s'inaugurar la sala monogràfica de Muñoz Degrain, una obertura que en este cas servix com a pròleg de la commemoració del centenari de la seua defunció, que se celebra en 2024.

Esta reconfiguració servix d'avançada a la remodelació global de la pinacoteca i, a més, ve ajudada per la recent recepció de nous fons dels esmentats artistes. Va ser l'any passat quan la Generalitat Valenciana va adquirir la Col·lecció Lladró que, després de ser exposada de manera íntegra en l'antic edifici de Correus, aterra ara en un museu que serà la seua casa definitiva, una col·lecció que aporta interessants peces amb les quals completar el relat, en este cas, de Benlliure i Pinazo. També entra en joc la col·lecció rebuda de l'extint Cercle de Belles Arts de València, que va desaparéixer en el 2019 ofegat pels problemes econòmics, o els depòsits del Museu del Prado. Estos moviments es traduïxen hui en l'obertura de dos sales que sumen en total trenta-sis obres dels dos artistes, de les quals algunes s'exposen per primera vegada en el museu.

Un pont entre València i Roma

Amb este moviment, el museu subratlla la importància de la figura d'eixe Pinazo “precursor de la pintura moderna” en el territori valencià, una figura que, com Sorolla, està profundament marcada per la ciutat de Roma. En el seu cas, no obstant, en un primer moment no li va ser concedida la beca de la Diputació de València, de la qual va gaudir el pintor de la llum de ben jove, una negativa que va portar a Pinazo a anar-se'n pel seu compte i risc a Itàlia. Allí va entrar en contacte amb Domenico Morelli i el grup dels macchiaioli i va conéixer l'obra de Marià Fortuny, qui van marcar profundament el seu acostament a la pintura. No seria fins a 1876 quan finalment va aconseguir la pensió de la Diputació, temps en el qual va signar algunes de les seues obres més emblemàtiques com a Jocs icaris, El guardavia o Les filles del Cid.

Després del seu retorn a València en 1881, Pinazo es va convertir en un retratista d'èxit i també va participar amb freqüència en els certàmens nacionals amb pintures de caràcter històric, un temps marcat per la seua mudança a Godella a causa de l'epidèmia del còlera, una marxa que seria definitiva i que l'allunyaria dels grans nuclis artístics i econòmics, cosa que pot justificar que puga ser percebut com un pintor “més local”, va apuntar González Tornel. Encara que la sala compta amb algun paisatge destacat, és el retrat el que marca el ritme del recorregut expositiu, una col·lecció que presta especial atenció a un retrat infantil que presenta amb una “dinàmica i psicologia pròpia”, un acostament que tracta de comprendre'ls com a xiquets i no com a “adults xicotets”. Altres peces destacades són els retrats de Manuel Comas o de la Comtessa de Trénor.

La segona sala que obri les seues portes esta setmana en el Museu de Belles Arts és la dedicada a la "polifacètica dinastia" Benlliure. Josep Benlliure Gil es va formar a València amb Francisco Domingo i va obtindre un èxit primerenc a Madrid, on va retratar als fills de l'efímer rei Amadeu de Savoia. En 1879 es va traslladar a Roma, ciutat a la qual va romandre lligat tota la seua vida i en la qual va ocupar el càrrec de director de la Reial Acadèmia d'Espanya entre 1904 i 1912. Allí va mantindre obert durant dècades el seu taller, en el qual va desenvolupar una producció marcada pel costumisme, de factura ràpida i immediatesa realista, que també va coquetejar amb una pintura d'àmbit fantàstic, amb deliciosos exemples com La visió del Coliseu o La barca de Caront.

Entorn d'ell i a la ciutat eterna es va formar el seu fill Josep Benlliure Ortiz, conegut com Peppino, un "excel·lent" paisatgista amb una tècnica esbossada i moderna tendent a l'abstracció, com pot vore's en la seua Vista de Roma, "un dels paisatges més moderns de la col·lecció" del museu que presenta una ciutat descomposta en taques geomètriques de color. També destaquen algunes peces de caràcter costumista, amb especial atenció a la figura femenina i un "cert to" de crítica social, cosa que es pot observar en peces com Eixida de missa, una de les seues principals obres. Format també al costat de Sorolla, un aprenentatge centrat "més en allò conceptual que en allò formal", la carrera de Peppino va quedar truncada per la seua prematura mort, quan a penes superava els 30 anys.

Pròxima parada: Sorolla

La inauguració de les dos sales es connecta amb dos dels moviments que marcaran l'última part de l'any en el museu. D'una banda, la inauguració de l'exposició temporal entorn de la Reial Acadèmia d'Espanya a Roma, una institució per la qual han passat “totes les generacions d'artistes espanyols de renom”, també els Pinazo i Benlliure que formaran part de la mostra, encara que sense desvestir les seues noves sales. El següent moviment té a vore amb l'obertura de la quarta sala monogràfica prevista per a este curs. Com no, és el torn de Sorolla. La pinacoteca recuperarà un espai propi per al pintor, del qual es commemora en 2023 el centenari de la seua defunció, un espai que té previst obrir les seues portes a final d'any i que ja ha rebut la seua primera obra –precisament, de la Col·lecció Lladró-, la imponent Jo soc el pa de la vida, que ja es pot visitar.