“En el camp d'argent una ciutat bella sobre aygua corrent” - Vers anònim del segle XVII, sobre la ciutat de València
“Detín-te, amador de les antiguitats…” - Traducció del llatí del text que resa en una làpida del segle XVIII del vell llit del Túria.
VALÈNCIA. Ja no només per la quantitat de fites arquitectòniques que des del segle XIV al XXI jalonen els seus vora deu quilòmetres, sinó també perquè tot ací és una miqueta equívoc, fan d'es un tema complex. Per a començar el seu actual nom és un aclariment en si mateix, Antic llit del riu Túria, i, per tant, en el seu esment queda implícit el que no és junt amb el que va ser: un riu.
Un riu que, a més, inicialment es bifurcava en dos mànegues que abraçaven un ampli terreny pla sobre el qual es va fundar l'antiga ciutat romana de Valentia. La primera mànega d'aigua va deixar de ser-ho de manera natural i la segona ho deixaria de ser en desviar-se el transcurs del riu a la fi de la dècada de 1960, una cosa que als valencians ens ha tocat explicar diversos milions de vegades sempre que ve algú de fora i percep sagaçment que no passa aigua per on hauria de fer-ho.
L'antic llit del riu Túria és un espai longitudinal, una immensa cicatriu tornada en verd, a través de la qual es pot iniciar i acabar el relat de la ciutat amb el que encara queda i amb el que ja no està. Per si no fora prou, tots creiem conéixer-lo àmpliament, però, com més rasquem, més apareix perquè a més està viu, sense acabar mai. Es tracta de l'element urbà més rellevant de la València actual i, amb la torre campanar de la Seu, el més icònic.
El peculiar caràcter del valencià, que en bona part encara representa un misteri per a mi, es fa notar sobre l'entorn urbà. El Túria no ha escapat a este fet i la relació de València amb el seu riu és tot menys un recés d'aigües tranquil·les. Una relació d'amor perquè ha sigut i és escenari de celebracions, com aquella naumàquia de la nit de 12 de juliol de 1755 en la qual mig centenar de xicotetes barques il·luminades amb fanals, i dos barcasses més grans, van navegar pel llac artificial format a base de dics de contenció entre dos dels seus ponts, però també d'odi, amb anys de menyspreu, per exemple, quan, una vegada desviades les aigües, es va proposar com a gran scalextric que recorreguera d'est a oest la ciutat, mentre els ramats d'ovelles pasturaven per les serues antigues riberes o era inundat de camps de futbol de terra allà per la dècada dels 70 -recorde a la fi d'eixe dècada anar amb mon pare a vore algun partit i impressionar-me la quantitat de siluetes apostades en els ampits: “el futbol de veritat es veu ací”, deien alguns-.
També una relació de temor i de pànic, davant les crescudes de les riuades que se succeïen recurrentment fins a l'última i devastadora de 1957. Escenari d'històries i llegendes: des de l'arribada miraculosa de la gran talla romànica del Crist del Salvador, que es venera encara en l'homònima església, fins a lloc d'esplai del caiman-drac per als de l'època que es conserva en el Patriarca des que, segons es conta, la ciutat fora salvada de l'animal per un misteriós cavaller. Hui, afortunadament, el riu és una joia de l'urbanisme que connecta molts barris i que permet a gran part dels ciutadans tindre a pocs minuts una gran zona verda.
Un llit icònic
Des que Anton van den Wyngaerde (Anvers, c. 1512/1525 - Madrid, 1571) realitzara les seues vistes de la ciutat i per descomptat del riu, a cap gravador, dibuixant, pintor o fotògraf que haja retratat València en la seua globalitat-el que comunament es denominen vistes- se li ocorregut no fer-ho des d'un altre lloc diferent a aquell que permet en primer terme mostrar el Túria i, més enllà, el centre històric amb el seu perfil característic del qual emergix per damunt de totes les torres, el Micalet.
Són rares les vistes de València des d'una altra posició. Des dels gravats de François Ligier per a Alexandre Laborde a principis del segle XIX o les espectaculars vistes d'Alfred Guesdon a mitjan d'aquell segle fins a les extraordinàries fotografies de Jean Laurent en el darrer terç de la mateixa centúria. Entre els pintors, si haguera de quedar-me amb una obra, sens dubte triaria alguna xicoteta tauleta d'Ignasi Pinazo que té com a protagonista els ponts amb la ciutat vella al fons.
Un llit de pedra tallada
Es tracta d'una obra en pedra tallada impressionant, més per a l'època en què es dugué a terme, a la qual hem de sumar l'edificació dels cinc ponts històrics. Les muralletes o ampits del riu Túria van ser fabricats en prevenció de les grans avingudes, encara que en un bon nombre dels casos aquells murs no foren suficients per a evitar les catàstrofes. S'alcen al llarg de 7 quilòmetres en el costat més llarg i proper a la ciutat, el marge dret, i foren duts a terme primer per la Junta de Murs i Valls des de 1592 fins a 1596, que va ser reemplaçada entre 1606 i 1674 per la Fàbrica Nova del Riu, i en 1729 les obres finalitzaren.
La pedra és l'element unificador del llit: adorns, pilons, bancs, làpides, etc. Un dels elements menys coneguts és una gran làpida marbre d'època romana que es troba al costat d'un dels ampits a l'altura del Pont de Campanar. Va ser trobada a mitjan segle XVIII i està dedicada a la deessa Isis per part d'una confraria d'esclaus d'aquell moment. Pareix que estava de moda l'adoració d'esta deessa egípcia, així que un grup d'esclaus de Valentia va sufragar este xicotet monument: Sodalicium vernarum colentes Isid (el col·legi dels vernals adoradors d'Isis). La inscripció és hui difícilment llegible i està acompanyada per una altra del segle XVIII per la qual tinc especial devoció: Detín-te, amador de les antiguitats… Pocs són, no obstant, els que li fan cas.
Seguint amb la pedra, hi han llocs el nom dels quals se'ns fa tan familiar que ens despreocupem per saber d'on naixen. Així, no tots sabran que la Petxina que dona nom al passeig existix al mateix costat del marge dret, ja que fa precisament referència una gran petxina feta en pedra tallada, que es troba sobre el llit -afortunadament protegida amb una tanca- a l'altura de la Casa de la Caritat.
Parla l'historiador Josep Vicent Boira d'una obra espectacular quan es referix als cinc ponts històrics de València -Sant Josep, Serrans, Trinitat, del Real i de la Mar-, però el problema actualment és que han deixat de complir bona part de la seua funció. Hui en dia connecten els dos costats de l'antic llit, però els seus tallamars ja no tallen les aigües del riu.
A hores d'ara, des de l'inici de l'antic llit al costat del Parc de Capçalera fins a la seua desembocadura en les Drassanes, hi ha un total de 19 ponts i parlar de tots donaria per a un llibre sencer. No hi ha cap ciutat a Espanya, ni tan sols amb rius històricament molt més grans, que s'acoste a eixa xifra (Saragossa o Sevilla no passen de 10).
I tampoc la quantitat de ponts històrics construïts entre els segles XV i XVII té parangó entre les ciutats espanyoles. Cadascun, a més, amb les seues peculiaritats: el de Serrans enfronta majestuosament amb les torres que li donen nom, els del Real i de la Mar presenten sengles parells de casalicis amb les seues respectives imatges, el de la Trinitat amb les seues magnífiques escultures en elegants contraposats de Ponzanelli i el de de Sant Josep amb les seues voltes escarseres i la imatge del sant obra d'Octavi Vicent, sufragada pels fallers de la ciutat en 1951.
Un passeig diferent per València, en definitiva, que sempre val la pena.