Turisme instagràmer

Segur que l’has vista: és una porta blava de fusta que es retalla contra la mar i el Cap Negre. Fa un temps donava accés a una caseta. Hui la seua funció és ser el decorat de desenes de milers d’imatges d’Instagram i TikTok. Diuen que al voltant de la porta hi ha un poble, però no és segur.

Quan l’aurora de túnica de safrà alça per darrere de l’illa del Portitxol, la caravana de peregrins ja ha arribat. Fan cua fins que, trèmuls d’emoció, aplega el seu torn de pujar els quatre escalons de pedra, fer morrets, espera així no, una altra, ara, i clic, ser immortals. Després la platja els decep un poc, clar, perquè està plena de pedres i de cossos vulgars i de tendes para-sol del Decathlon i de taules amb truites i llimonades i més amunt hi ha un bar insofrible que ha abolit el silenci i el soroll de les ones, però no importa, que això no ix en la foto.

Mirant la porta pense en Ulisses, que per a escapar del ciclop es convertí en Ningú i, ben simbòlic, li clavà una fusta a l’ull per a que no el vera. Hui seria impossible: el turista de l’era digital s’estimaria més morir que ocultar el seu nom o cegar una sola de les pupil·les que el contemplen.

També recorde que este estiu una parella de balenes entrà en la cala Sardinera, no molt lluny de la porta blava, i excità la persecució de l’estol de llanxes que hi fondejaven, llançades a la caça de la-foto com si foren els pilots més bragats de Nantucket. Els leviatans fugien dels arpons digitals, del bramul dels motors i de la retransmissió en directe per a les xarxes, emfatitzada amb crits de telojuroqueeselmejordíademivida.

Qualsevol esforç per a conservar els llocs sagrats és inútil. Cada escenari urbà i natural es reduïx a combustible per a xarxes socials, el decorat del que de veres importa, que soc jo. Un jo que devora i vomita les coses a tota velocitat i es reafirma en la mimesi d’allò que abans han fet altres milers de jo, que paradoxalment prometen exclusivitat i penetrar el gran secret.

No és que la imatge distorsione l’experiència, sinó que la imatge és l’única experiència. Potser, fins i tot, alguns dels qui esperen davall el sol acceptarien de bon grat retallar la porta, apegar-se damunt i tornar a casa a contar-ne els likes.

Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979) és periodista, professor i escriptor. Ha publicat diversos llibres, com l’adaptació del Tirant lo Blanch il·lustrat per Paula Bonet, La cuina de la Marina Alta o El mag de Montrose.

@jvmiralles