Hi ha una pel·lícula que té la meua edat, però que no passa de moda. Una pel·lícula que vam obligar a vore l'altre dia a uns amics davall la premissa que era un referent femení de la nostra generació, una joia del cine flow2000. Una pel·lícula, talment, que ja haureu identificat pel títol de la columna, remake de la clàssica Tu a Boston i jo a Califòrnia (1961).
Dos bessones separades per l'acord de divorç dels pares, un ianqui i una anglesa, que condemnen les seues filles a la desconeixença mútua i al fillisme únic, fins que el destí els demostra que ben bé les haurien criat conjuntament amb èxit. A les dos, ianqui man i british woman, els pareix bona idea enviar les filles a un campament femení de huit setmanes (*cries in conciliació*), on ambdós xiquetes acabaran coneixent-se i intercanviant-se per a viatjar una a Califòrnia i l'altra a Londres i conéixer els altres progenitors.
Una de les coses que em va al·lucinar arran el seu revisionat fou la normalització en la pel·lícula de l'anada d'un continent a altre indistintament. La mare, Elizabeth, fins i tot perd un dels vols per quedar-se més temps a Califòrnia. I jo, que ja ha passat el 15 de setembre i, per tant, ha acabat el popular Verano Joven Sanchista, no deixava de projectar-me en la dissenyadora de moda anglesa rememorant eixe Alsa que vaig deixar anar al juliol perquè, total, 3 euros que m'havia costat... Han sigut tres mesos de creure's protagonista d'una romcom en què el transport no era un impediment per a viure l'amor o el trauma familiar de torn. Total, per 3 euros ja t'ho feies.
Ara que el jovent hem quedat órfens del Verano Joven Sanchista ens estampem amb la crua realitat de setembre: el transport públic espanyol és car. Alguns més que altres, és clar. Renfe m'espenta cap a les teories conspiranoiques absolutament absurdes que propugnen una separació antinatural dels territoris mediterranis per part d'uns poders fàctics omnipotents. Perquè clar, València-Madrid... però València-Barcelona... déu-n'hi-do!
En l'escena final de Tu a Londres i jo a Califòrnia, la mare i una de les filles són sorpreses a la seua tornada a Londres per l'altra bessona i el pare, que han arribat abans que elles des dels Estats Units. La nena ianqui interpretada per Lindsay Lohan resol el misteri: "sabies que el Concorde et du ací en la mitat de temps?". Es referix a un avió supersònic de passatgers que entre els 70 i el 2003 va estar en funcionament. El vol Nova York-Londres tardava tres hores i mitja. És a dir, que este avió, de classe molt i molt alta, feia 5.554 km en tres hores i mitja.
Res a vore amb els 350 km (València-Barcelona) que Renfe aconseguix fer com a molt en tres hores (retards i parades en via a banda). Òbviament, no és comparable un transport amb l'altre, unes condicions amb altres, ni tampoc una relació qualitat-preu amb altra, però el que sí que s'hi assimila és el preu desorbitat. Un viatge en tren València-Barcelona no baixa de 30 euros. 60, si has de tornar. Ben és sabut entre els mediterranis que la relació qualitat-preu de Renfe no és una cosa destacada pels seus clients.
Tornant a la pel·lícula que va encimbellar a Lindsay Lohan i, arribats a este punt, completament abduïda per teories conspiranoiques (Madrid, Madrid, Madrid... mascletà a Madrid... paella... corredor mediterrani... i tal), el moment del llargmetratge quan les bessones es veuen per primera vegada després de deu anys recorda una miqueta la relació del País Valencià i Catalunya. En aparença semblants, però amb dialectes diferents. Anglés i estat-unidenc, català i valencià. Una posh i l'altra més tosca. I la frase que fa poc es va fer viral a Tiktok i que li diu l'anglesa a la ianqui: "Vols saber la diferència entre tu i jo? Que jo tinc classe i tu no".
Estos poders fàctics omnipotents, escenificats com uns pares divorciats que separen les filles en dos continents, no només afecten el transport car i dificultós entre València i Catalunya. També, al sector de la comunicació, en una mateixa llengua, però separats per una frontera. No només la reciprocitat TV3-À Punt-IB3 (efectivament, a Tu a Londres i jo a Califòrnia hauria d’haver una Lindsay Lohan més), sinó també en l’àmbit digital. El mes que ve es complirà un any de la primera edició de La Troca, una trobada amb conferències en streaming que van organitzar les tres Direccions Generals de Política Lingüística –valenciana, balear i catalana–. Una iniciativa que va permetre que la joventut precària que crea contingut a xarxes des de sa casa, en català-valencià, pogueren conéixer altres accents, altres creadors i pogueren compartir experiències i contacte. Es començava a crear, així, una xarxa de gent molt jove que presentava potencial a xarxes, en català. Enguany, les males llengües diuen que no es farà i la realitat és que a un mes vista encara no s’ha dit res.
És una pena que els pares divorciats s’entesten a construir fronteres perquè, en esta romcom que és la relació entre territoris catalanoparlants, La Troca era un Concorde que pareix no haver arribat a temps. Podrà superar la velocitat del so, però no la del soroll de l’enfrontament polític interessat. I sap greu.