GRUPO PLAZA

món » contra natura

Saharià!

Fa uns mesos que gent del meu barri envellit i poregós començà a organitzar-se per a fer fora les activitats caritatives d'una església...

| 10/08/2023 | 2 min, 34 seg

Eh, saharià!”, li diu u en veu alta per a despertar-lo. “Eh, saharià!”, l’escolte murmurar en àrab, intuint el gentilici en una llengua que no conec, que em sona impenetrable, i torna a la càrrega per a despertar el xic que hi ha assentat a l’escala de casa. Són les huit del matí i el saharià dorm amb el cap penjant sobre el pit, bloquejant l’entrada del portal de casa, al recer d’una ombra que no evita la calor dels mesos d’estiu. Ni tan sols de bon de matí.

El xic alça el cap i obri poregós els ulls. Els té rojos. Abans d’alçar-se per a permetre’m passar a casa, em mira de reüll i tracta de disculpar-se. És jove. Tindrà uns 20 anys, i no és tan simpàtic ni tan viu com els companys que esperen a la porta de l’església evangèlica per a desdejunar i prendre una dutxa de cinc minuts, i que saluden “amigo, amigo”, mentres acaronen el gos que baixe a passejar cada dia. Esperen per a desdejunar i prendre una dutxa. Ritual tres vegades per setmana. Només.

Quan el jove s’alça, evita la meua mirada i les bromes dels altres xics. Li pregunte si és saharià, l’única paraula que he intuït de la conversa. El xic em mira i gira la cara. Els altres riuen. “Sí, sí”, em responen divertits. I entre a casa saludant amb la mà.

Fa uns mesos, abans de les eleccions municipals, es va estendre pel veïnat un rumor de protestes contra la casa evangèlica que dona desdejuni i dutxa dilluns, dimecres i divendres, de 8:30 a 10 del matí.

Ens aplegà en una conversa informal. Un veí, fart de tindre pobres assentats a la porta de casa, i una veïna, molesta per obrir el portó i haver d’espantar els jóvens per a poder traure el carret de la compra, començaren a organitzar-se per tal de fer fora l’església evangèlica. O que, almenys, cessara la seua activitat caritativa.

A vosaltres no vos han dit res, perquè saben de quin peu coixegeu”, m’amollà una veïna amb certa vergonya. “Fan bé en no dir-nos-ho”, li vam respondre.

Els veig esperant pels matins i mire al voltant, per si de les finestres isquera el cap d’algun veí d’este barri envellit i poregós. Res. Entre a casa sentint les rialles dels companys, que li retrauen no haver-me respost.

Ell no concep, en realitat, que ningú del barri li pregunte res. Que siga amable. Que no s’adrece ad ell per una cosa diferent a manifestar-li una molèstia per la seua presència.

José Martínez Rubio (Aldaia, 1985) és professor de literatura contemporània a la Universitat de València. És autor de la novel·la Mujeres blancas.

@J_MartinezRubio

next