Opera Magna: de vaixells i dracs

Fa uns mesos, una vesprada, només arribar a casa mon pare m’esperava amb un vídeo de YouTube en pausa i un somriuret de Mona Lisa: “Vols escoltar música de veritat?”. No recorde el nom del tema concret, però allò sonava com un drac negre estenent les ales. “Jo veig un vaixell”, digué mon pare, “un vaixell enorme amb totes les veles desplegades”.

Opera Magna, una banda valenciana de metal simfònic que jo, tot i la proximitat, no coneixia. Perquè escoltem allò que les multinacionals de la música propicien que escoltem. Podria nomenar deu cantants colombians i fins fa tres mesos no sabia que al costat de ma casa hi ha músics fabricant dracs i vaixells amb música. Revisualitze els vídeos una vegada i una altra, i fixe l’atenció en cadascú dels músics: els dits recorrent les guitarres elèctriques a una velocitat de vertigen –com s’ho fan, per a emetre tal quantitat de notes en un segon?–; els aguts nets i precisos d’un vocalista que es deixa l’ànima, perquè açò també va d’interpretació; la bateria que es torna boja, el baix i el teclat… Tot sona envoltant, extàtic. Tot és un joc d’harmonies i virtuosisme. La veritat, pense, és que escoltar estos músics és gaudir d’un espectacle. Més enllà de ritmes comercials, hi ha epicitats dignes d’admirar. Li pegue canya al volum de l’equip de música i sent que hi ha una orquestra dins de ma casa. Atronadora i tendra al mateix temps. Això és. Ho veus si escoltes: esta gent creu en allò que està fent.

Des que era xicoteta, m’agrada inventar pel·lícules al meu cap, quan escolte cançons. Guionitze i dirigisc videoclips que no ixen mai de la meua ment. Últimament, però, m’he adonat que eixa habilitat fantasiosa està mig adormida, com rígida. I tot i això, la cançó que mon pare tenia ganes d’ensenyar-me sonava a drac negre, solemne i orgullós com una estàtua. He escoltat després altres temes d’Opera Magna, en una missió conscient de desbloqueig emocional, de voluntat de retrobament amb eixa adolescent que sabia imaginar i es deixava envolar, encara que fora un poc, encara que fora al metro o al seient de darrere del cotxe. D’açò va la música, no?

De dracs i vaixells solcant el cel. I d’expressivitat i intensitat. D’obrir-se al món. De deixar-se ser. Sempre. Comence a estar saturada de tanta lleugeresa de música d’usar i oblidar. M’abellix volar.

Lara Vallés Peco (València, 1998) és doctoranda en el Programa de Llengües, Literatures i Cultures, i les seues Aplicacions, a la Universitat de València. És graduada en Llengües Modernes i les seues Literatures, i Màster en Investigació en Llengües i Literatures. Ha publicat ressenyes en la revista cultural online Zero Grados.