GRUPO PLAZA

patrimoni » el puntacorrent

Les ferramentes i les mans

Què sabem fer amb les mans?  No es cosa de romantitzar el passat, però en un parell de generacions hem perdut moltes capacitats artesanals

| 09/03/2023 | 2 min, 32 seg

Mon pare va faltar el passat mes de setembre. I encara estic aprenent a viure sense ell. El seu taller d’ebenista resta intacte, entelat per la polseta de l’última fusta escatada per les seues mans. Els quatre germans entrem al santuari en silenci, en solitari. Jo toque els mànecs de les velles ferramentes, ja heretades del meu iaio, mànecs de fusta assuavits pels anys i les faenes.

Com poden conservar tanta vida els objectes? Què farem nosaltres amb tots ells? Les màquines d’acer i ferro colat fetes a València, quan a València es produïen eixes maquinàries; els gats de ferro que mai més sostindran mobles encolats durant les nits, operant una màgia antiga; les llapisseres roges i planes, amb la mina esmolada pel puntacorrent; els paquets de cartó polsegosos plens de claus, el preu encara a mà i en pessetes; el casset de tangos de Gardel, mut. Se’m fa un nuc en la gola cada vegada que ho repasse tot amb la mirada i amb els dits. Que estrany és tot allò que deixem arrere en morir. Es torna inútil perquè la persona que li donava sentit i raó ja no està. I es convertix en un enigma, un talismà o un souvenir del passat per als qui queden vius. En la làpida de mon pare, un mestre escultor ha llaurat en pedra les ferramentes del fuster. Un últim homenatge.

L’altre dia, en el taller, pensava en tots els oficis i maneres de fer que desapareixen perquè ja no es transmeten d’una generació a l’altra. Una antiga saviesa que s’evapora. Recordava els vells amics de mon pare, també desapareguts: polimentadors, corretgers, embogadors. Jo no sé fer res amb les meues mans. Ni tan sols un bon dinar com ma mare. Soc una analfabeta de l’artesania i del treball manual. I em fa vergonya. I llàstima. Forme part d’una generació de fills (i nets) de llauradors i artesans que treballen amb idees i abstraccions.

Però també sé que la meua fugissera nostàlgia romantitza la duresa dels oficis. Que ara vivim molt millor que abans. Que els avantpassats de cossos al límit somriuen complaguts davant de la nostra qualitat de vida. Malgrat això, jo no vull oblidar les mans. Busque el pot de cola, blanca i densa i olorosa, que gastava mon pare per a encolar les peces dels mobles. Repasse amb el pinzell un trosset de fusta. I fantasiege en un futur on puga aprendre allò que, potser, mai aprendré.

Purificació Mascarell (Xàtiva, 1985) és autora de diverses obres literàries, com Cartilla de redención, Cavallers, Centre comercial l’Oblit o Mireia, Premi Lletraferit de Novel·la 2022. Ensenya Teoria de la Literatura, Literatura Comparada i Estudis Culturals a la Universitat de València.

@PuriMascarell

next