GRUPO PLAZA

història » vora mar

La jubilació de la Senyera de 1596

En 1928 es restaurà la històrica Senyera i es confeccionà el facsímil que ix el 9 d'Octubre

| 15/02/2024 | 5 min, 28 seg

El matí del 16 de desembre de 1927 la històrica Senyera valenciana de 1596 feu un trajecte singular i discret, allunyat de l’habitual fervor popular. Isqué de l’Ajuntament per a ser traslladada a la Beneficència en el cotxe oficial, ocupat pel Marqués de Sotelo, alcalde de València durant la dictadura de Primo de Rivera, i pel secretari, Tomás Jiménez Valdivieso. Els seguia una comitiva de regidors i el senyor Cortina, responsable de patrimoni i u dels inspiradors de la iniciativa, junt als arxivers Vives Liern i Boix Vila, i l’anterior alcalde Lluís Oliag. La guàrdia municipal a cavall, “de gran gala”, tancava el seguici. En l’edifici del carrer Corona foren rebuts pel president de la Diputació, José Mª Carrau, per Juliana Blanch, mare superiora, i Amparo Borredà, directora de l’Escola de Brodats Artístics. Com es pot comprovar en la fotografia conservada del moment de l’entrega, la Senyera estava nueta, sense màstil ni borles. Així i tot, seguí el protocol habitual. L’objectiu de la missió: fixar la històrica Senyera de 1596 per a evitar-li un major deteriorament i jubilar-la, deixar-la per a l’exposició pública, i confeccionar un facsímil que permetera conservar-la per al futur.

Hi hagué un detall semàntic en la notícia de Las Provincias que alertà la redacció del Día d’Alacant. “En Valencia va a ser restaurada la histórica Señera […]. La noticia suena a profanación”, publicaven i feien esment a la restauració de l’Oriol, vint anys arrere: “Así quedará la Señera valenciana, nueva, nueva, nueva… Del glorioso pendón solo quedarán unos bordados cosidos a nuevos tejidos que no pueden nunca infundir el respeto de las cosas que fueron reverenciadas por nuestros padres”. Uns dies després en Las Provincias aclarien que haurien d’haver emprat el terme fixació, “entre unas redes de seda, para que no siga estropeándose”, referint-se a la malla que s’observa actualment, en una de les cares. Certament, fon així, com s’aprecia en la galeria de fotos prèvia a la restauració i en la imatge posterior. “Otra cosa no se habría podido hacer en Valencia, pues además, la capital no se consideraría autorizada para alterar fundamentalmente la Señera, trofeo representativo de unas glorias que son comunes a Castellón, Alicante y Valencia”. L’anècdota revela, en tot cas, que l’interés i l’estima per la Senyera excedia les creus del cap i casal.

La Correspondencia de Valencia filtrà dies després que, en un context en què la Senyera estava “de moda”, un industrial de la seda del cap i casal, Eduard Sanchis, estava confeccionant-ne rèpliques per encàrrec particular. Una d’elles havia de viatjar a Menton per a ser “cuando fallezca, se halle donde sea, su sudario”, el de Blasco Ibáñez, que poc podia imaginar que la mort l’acaçaria un mes després, el 28 de giner de 1928. La seua última voluntat fon complida en 1932, en l’arribada a València de les seues restes mortals. Eixa Senyera (que es pot visitar hui en la Diputació de València) cobrí el fèretre de l’il·lustre escriptor. “Pocos como el más leído novelista del mundo tienen derecho a que sea envuelto su cadáver con la gloriosa bandera de esta tierra bendita”, sentenciava La Correspondencia de Valencia. Una altra de les còpies està en el Museu de la Seda.

La Senyera de 1596, ja en la vitrina actual, on s'instal·là en l'any 1935, set després de la seua restauració © Biblioteca Valenciana / Fons V. Barberà Masip - E. Desfilis


Les mongetes de la Casa de Beneficència, per la seua banda, executaren el seu minuciós treball al llarg de cinc mesos i no consentiren cobrar pel treball: “nos damos por pagadas con haber servido a Valencia”. El divendres 11 de maig de 1928 la Senyera de 1596 tornà, amb tots els honors, al consistori per a ser exposada en l’Arxiu, “después de ser admirablemente no restaurada, sino reintegrada de una manera perfectísima a su pristino estado, sin desprender de ella una hilacha, ni el más leve trozo de paño”. Concloïa Las Provincias que “nuestra enseña regional se ha salvado para las generaciones venideras”. L’èxit de la restauració comportà l’immediat encàrrec d’una rèplica exacta, a les mateixes monges.

Dit i fet, el dilluns 24 de setembre de 1928, en vespres del 9 d’Octubre, s’exposava en el Saló d’Alcaldia el facsímil, que deixaria bocabadats a tots. L’empresa d’Eduard Sanchis teixí la seda i el tissú d’or; Agustí Devesa i Francesc Peris replicaren la cimera del rat-penat; Rafael Balaguer, els cordons i les borles, i Federico Zapater, l’asta… però la confecció de la bandera en conjunt, els cosits i els brodats, foren obra, com la restauració de la de 1596, de les monges de l’Escola de Brodats Artístics. El preu total del treball ascendí a 2.634 pessetes.

La veterana ensenya del segle XVI quedà en l’Arxiu municipal fins que en l’any 1935 trobà el seu allotjament definitiu en la vitrina actual. Este és el moment en que es degué col·locar del revés, com comentàrem en Una anomalia de la Senyera de 1596. Del dret o del revés, pareix un milacre que esta Senyera haja arribat als nostres dies. Qui sap si existiria hui i en quin estat, si en 1927 Vives Liern, Boix Vila, Cortina o Oliag, entre altres, no hagueren convençut els governants del moment per a fixar-la, jubilar-la i fer-ne una nova. El patrimoni no sobreviu per ciència infusa. Són persones determinades les que, a sovint des de l’anonimat, ho fan possible. Una lliçó que ens vindria bé per al present.

Felip Bens (El Cabanyal 1969) és escriptor i periodiste en Lletraferit. Té publicades les novel·les Toronto i El cas Forlati i altres llibres com 110 històries del Llevant UD, Dones e altri, València al mar o La cuina del Cabanyal.

Galeria de fotos on es percep l’estat de la Senyera de 1596, abans de la seua restauració en 1928. Primer sencera; després desmuntada © Biblioteca Valenciana / Fons V. Barberà Masip - E. Desfilis

next