GRUPO PLAZA

cultura » Monstres i prodigis

La germana de les fades

La mexicana Lucía Zárate media 53 cm i pesava 5 quilos. Va morir als 26 anys

| 05/10/2023 | 5 min, 18 seg

Una nit més, ha arribat l’hora de la funció. Comprova amb la mà que la flor blanca que li corona el cap es manté al seu lloc i espera dreta, tota sola, darrere de les cortines de vellut verd. Quan comença a obrir-se el teló, respira fondo un parell de vegades i es prepara per a rebre la reacció de la concurrència. Sempre succeïx el mateix. Els espectadors, tan bon punt veuen aparéixer al bell mig de l’escenari una criatura diminuta amb el rostre i la complexió d’una dona adulta, emmudixen. Uns segons després, una vegada digerit l’impacte de la primera impressió, una remor incòmoda recorre la platea i les llotges.

No s’immuta. Deixa que l’examinen. Sap que aquella legió de curiosos ha acudit al teatre atreta per la seua raresa. Lucía Zárate, la mexicana lil·liputenca. La germana de les fades, anuncien els cartells. Ostidisplàsia microcefàlica li van diagnosticar els especialistes de la Universitat d’Oxford que la van explorar fa deu anys. Una mutació genètica anòmala, un tipus de nanisme que l’ha condemnada a viure atrapada en un cos fràgil i menut, però proporcionat. Talment com una nina de carn tendra i tèbia de 5 quilograms de pes, una alçada de 53 centímetres i la dentició d’un infant de 6 anys. Una nina de cabells negres i escassos, ulls minúsculs, boca carnuda i nas gran, abillada, pentinada i maquillada com una dama madura.

Mentres bona part del públic masculí l’escodrinya amb una barreja d’estupefacció i lascívia bruta, i fantasieja amb el tacte de la pell d’aquell prodigi de la naturalesa, Lucía comença a moure’s per l’escenari com una vedet de Montmartre. Camina amb una arrogància ridícula, arrossegant la cua del vestit de vellut roig pels taulons de fusta desllustrats i, de tant en tant, es deté i repta amb la mirada algun espectador de la primera fila. Mortals d’aparença anodina que encaixen dins dels paràmetres de la normalitat. Individus vulgars que intenten camuflar davall una indumentària aparent i unes gotes de perfum barat les misèries quotidianes. Així que els localitza entre la multitud, l’esguard opac i indiferent de la insòlita diva canvia. Inclina el cap com si els saludara, però mentalment els escup a la cara amb les pupil·les enceses que Lucía Zárate no actua en barraques de fira.

» Per això deambula per l’escenari a poc a poc. 
Per tal que puguen inspeccionar-la bé, saciar-ne la morbositat.

La germana de les fades ha omplit nombrosos teatres dels Estats Units i també d’Europa, ha format part de la selecta troupe de l’aclamat circ Barnum, ha besat la mà de la reina Victòria d’Anglaterra encimbellada en una escala de tisora i ha ballat una dansa tradicional ucraïnesa per al tsar Nicolau de Rússia. Viatja arreu del món amb la seua família, un seguici encarregat exclusivament de satisfer els seus capritxos i una valuosa col·lecció de joies.

Fa sis anys que ha muntat companyia pròpia i guanya tants diners que els seus pares acaben d’adquirir un parell de ranxos a Veracruz, el lloc on va nàixer. Van ser els metges de la ciutat els qui, l’any 1864, després d’atendre la mare en el part, li van comunicar sense embuts que el ser minúscul que acabava de parir no viuria molt, que Lucía no era del nostre món. Es van enganyar. Desterrat el dramatisme inicial, el pragmatisme es va imposar. Finalment, quan la xiqueta va complir 12 anys, la família Zárate va cedir a les propostes dels empresaris sense escrúpols que s’enriquien amb l’exhibició obscena de fenòmens de circ, i va viatjar a Filadèlfia, a l’Exposició Universal del 1876.

Per això deambula per l’escenari a poc a poc. Per tal que puguen inspeccionar-la bé, saciar-ne la morbositat. Cada sessió es traduïx en uns quants milers de dòlars. No debades, The Washington Post l’ha descrita com “un imant diminut però totpoderós per a atraure l’audiència”. L’anomalia la fa única i valuosa i ella ho sap. Han passat catorze anys des que la van exposar per primera vegada. Ja no té por, ja no se sent humiliada. Ara busca a la platea els rostres dels assistents més impertinents, més desvergonyits, menys empàtics i, quan els detecta entre la boirina tòxica dels havans, il·luminats per la llum de les candeles que voregen l’escenari, clava en ells els ullets d’expressió trista i lúcida fins que, incòmodes, aparten l’esguard. Els detesta. No sap mai què miren i a la velocitat que ho fan.

Cinc minuts més tard, sona una campaneta entre bambolines i la vedet mexicana es dirigix de nou al centre de l’escenari i se situa al costat de la cadira entapissada de domàs que l’ajudant d’escena hi ha col·locat perquè tot el món puga comprovar la magnitud de la seua anormalitat abans de desaparéixer darrere del teló. De seguida, sent els aplaudiments satisfets del públic des de l’altre costat del cortinatge i no imagina que acaba de dur a terme l’última actuació. L’endemà, el tren que traslladarà la fada mexicana i la tropa familiar a San Francisco quedarà atrapat a les muntanyes de la Serra Nevada de Califòrnia a causa d’una violenta tempesta de neu durant tretze dies. El fred atacarà amb especial voracitat el cosset de Lucía Zárate, que morirà d’hipotèrmia el 15 de gener del 1890, als 26 anys, després d’una lenta i dolorosa agonia.

Anna Moner (Vila-real, 1967) és llicenciada en Història de l’Art, artista plàstica i escriptora. Ha publicat les novel·les Les mans de la deixebla, El retorn de l’Hongarès i La mirada de vidre.

@Anna_Moner

next