Jimena Amarillo: “Soc la reina del mambo”

La principal virtut de Jimena Amarillo Peiró (València, 2001) és la seua naturalitat. Parlem amb ella just quan acaba de publicar La pena no es cómoda, un formidable segon disc de pop emocionalment honest, al·lèrgic a les catalogacions. Escoltant les seues cançons i parlant amb ella, pareix que tot siga absolutament espontani. Pràcticament, fruit de la casualitat. Ni grans campanyes mediàtiques ni estratègies de mercat ni operacions d’imatge. Els 500.000 oients mensuals que té en Spotify, on cinc de les seues cançons sobrepassen de llarg el milió de reproduccions, i les desenes de milers que acumula cadascun dels seus videoclips en Youtube, donen la mida de la connexió amb el públic d’una dona que és molt més que un emblema de l’esmentadíssima Generació Z. De fet, tampoc s’acobla massa als estereotips, les modes i els sons amb què caracteritzem habitualment els qui tenen menys de 25 anys.

No es pot encasellar esta artista valenciana en cap estil concret. Ella mateix escriu, produïx, dissenya les seus portades, i passa olímpicament de les col·laboracions amb altres músics, eixa tendència que tant s’ha estilat durant els últims anys. I connecta amb el públic. I de quina manera. I té cura del format àlbum, que molta gent fa ja temps que considera una antigalla. Per això es mostra il·lusionada, i alhora nerviosa, davant la publicació de La pena no es còmoda (Mushroom Pillow, 2023), el seu segon disc llarg, publicat fa uns mesos, el passat 21 d’abril. “Quines ganes!”, em diu uns pocs dies abans que les seues cançons vegen la llum. “Jo defenc la idea de l’àlbum, i m’agrada traure coses en bloc, perquè no m’identifique amb cap estil, i m’agrada que de les dotze cançons una siga de rock, una altra de techno, una altra de… la cultura dels singles m’angoixa un poc, la veritat”, confessa.

Trencant estereotips generacionals

Això de traure un single darrere l’altre, esta dictadura de l’actualitat que impulsa els músics més jóvens a estar contínuament alimentat la maquinària de les xarxes socials amb novetats constants per a no perdre visibilitat, no va massa amb ella. Tampoc la idea de vore la seua música consignada en cap adscripció estilística: ni trap, ni bedroom pop, ni rap, ni electrònica casolana ni res d’això. Pop? També rock? Qui sap. Potser una mica de tot: sensibilitat d’ara amb ferramentes que combinen passat i present.

Això sí, tot amb un hàlit domèstic i una honestedat emocional que són bona part de l’encanteri. “En València em sent superaïllada de qualsevol escena, perquè no pertany ni a la ‘new wave’, ni a la dels rapers… i mira, millor, vaig a la meua bola: no tinc massa amics en el món de la música, i es nota en el que faig”, diu. Les taxonomies generacionals no van amb ella, clar. “Que fort que no tinga col·laboracions en el disc! Em ratlla a dia de hui, i és una cosa de la qual em vaig adonar només quan ja tenia les dotze cançons fetes: no soc de col·laboracions, no”, confirma.

“La producció i la portada del disc són meues: m’he dit a mi mateixa que soc la reina del mambo”, explica amb la seua desimboltura habitual sobre tot el que envolta la gestació del disc. Una vegada se li va ocórrer qualificar la seua música de pop monyes, i ja se n’ha penedit: “Estic una miqueta fins a la figa d’això del ‘pop monyes’, perquè jo no sabia que una cosa que vaig dir en una entrevista acabaria repetint-se en totes les altres: ja no m’identifique amb allò, almenys no en este disc, potser sí en el primer”.

Més diversitat que mai

La veritat és que el camí recorregut en només dos anys, entre Cómo decirte, mi amor (Mushroom Pillow, 2021) i La pena no es cómoda (Mushroom Pillow, 2023), és enorme. Tot sona molt més madur. Amb més confiança en si mateixa. Inclús amb més sentit de l’aventura per a endinsar-se en estils que fins ara li eren aliens, com l’electrònica bruta (“Cosa de un amor”), el drum’n’bass, un corrent de la música electrònica dels 90 que ara mateix viu un revival per tota Europa (“De la cabeza a los pies”) o fins i tot una versió molt particular de “Maria la Portuguesa”, la clàssica copla que Carlos Cano fa firmar en 1987: “És la meua favorita del disc, perquè sempre he escoltat coses així a Sílvia Pérez Cruz o a Las Migas, i esta la vaig fer amb un micròfon lligat a un pal només amb cel·lofà, en ma casa, i amb el violí”. De fet, el violí és el seu instrument des que tenia només 5 anys; el va aprendre a tocar no en el conservatori, sinó amb el mètode Suzuki: “És un mètode menys clàssic, més modern i més ‘hippie’, i crec que es nota moltíssim en la meua forma de tocar, la veritat”, comenta.

Sobre “Cosa de un amor”, diu que volia “copiar-me del moderneig d’ara, sense amagar-me, i a més em va donar l’oportunitat de posar en pràctica el canvi de tempo que havia aprés fa poc estudiant un curs de producció”. I sobre “Porque tú lo sabrías”, una de les cançons que van servir com a avançament del disc, amb una melodia que al principi recorda moltíssim al “Where Is My Mind” (1988) dels Pixies, es defén: “Tots em diuen que els recorda a eixa cançó dels Pixies, i el més graciós és que és precisament l’única cançó del disc que no està inspirada en cap altra; de fet, mai he escoltat els Pixies”.

La relació amb el públic

Jimena Amarillo, lloada per C. Tangana com una de les seues figures predilectes en 2022, també l’artista més jove mai en comptar amb un pòdcast propi en Radio 3 (“tinc una flor al cul i m’ixen les idees: cada dimarts estic ahí, pegant la vara, fent el que vullga”, diu), manté una relació emocionalment molt estreta amb el seu públic, que tampoc s’atén a quadrícules generacionals molt estrictes, tot i que el gruix dels seus fans, lògicament, està al voltant de l’edat que té ella mateixa. “El que més m’agrada del meu públic és que és de totes les edats: una xiqueta de 6 anys, una lesbiana de 22 com jo, o una senyora de 60. Això m’encanta. És el que més valore”, argumenta. És una cosa que crida l’atenció si la veus en directe. El seu públic és més heterogeni del que es podria pensar en un principi per la seua edat i estil. O estils.

I la relació que manté amb ells per les xarxes també és peculiar. No és massa usual. Jimena es despulla per complet en les seues publicacions d’Instagram, per exemple. Sense por al ridícul. Sense filtres. Amb la mateixa naturalitat que traspuen les seues cançons. De fet, ens conta que el sentit de l’humor que gasta en elles és també una manera de contrapesar la tristor i el llanguiment que habitualment mostren les seues cançons. “Jo soc un autèntic quadro per a les xarxes socials, però em servixen moltíssim, i és contradictori, perquè el disc i les cançons poden ser supertristes, però si veus el meu Instagram pots vore una foto meua cagant”. Així ho explica. Directament. “Perquè vull que la gent veja que no vaig de tristota ni de bohèmia per la vida, i m’agrada fomentar eixa contradicció”.

I és que la generació Z, la dels qui fan música ara mateix mentres transiten entre l’adolescència i la trentena, si per alguna cosa es caracteritza és per la manca d’esperança en el futur. L’absència d’expectatives davant les fosques perspectives laborals i materials. Jimena ho té clar, però tampoc vol teoritzar més del que toca ni prendre’s l’assumpte massa seriosament. “Som la generació de la tristor de sobte”, comenta. “És com si tinguérem propensió a la intensitat, supose que és per la forma d’escriure, inclús entre els grups que fan ara ‘postpunk’ i rock”. Que ara a València, especialment els de postpunk, són legió, puc afegir jo.

La música com a ferramenta terapèutica

En qualsevol cas, les perspectives per a Jimena de guanyar-se la vida amb la seua passió, la música, no són tan remotes com en el cas de la majoria de companys i companyes generacionals. ¿I té por a perdre part del seu públic si eixa passió es convertix en una rutina laboral? Sorpresa: sembla que sí. “Tinc una mica de por que el meu públic puga canviar dràsticament, perquè estic molt contenta del que tinc ara, però també soc conscient que este disc és diferent a l’anterior: m’ha eixit així, i m’agradaria eixamplar públic sense perdre els que m’han escoltat fins ara”, confessa. ¿I té por, encara pitjor, a perdre la frescor pel camí? Ahí ja ens trobem la Jimena que no dubta ni tampoc es calfa massa al cap. O pareix que no se’l calfe, almenys: “em fa tot igual, però ara estic un poc ratllada amb la idea que la música és la meua vida, i que me l’he de prendre seriosament, però estic contenta perquè això no interferix en la meua forma de fer música”. Argumenta que no creu que perdrà l’essència, perquè quan grava alguna cosa a casa no vol repetir-la, ja que vol conservar eixos sons. De fet, la primera presa és la que val: “no soc perfeccionista perquè m’agrada el que ix a la primera”.

Al cap i a la fi, el que ha de primar sempre per a ella és el missatge. “Allò més important per a mi d’una cançó és la lletra, tota la resta és secundari”, explica. “Sempre comence amb una base superbàsica, però incidisc en com quadrar-la amb la música; de fet, tenia por de llevar-li importància a la lletra amb en disc, de tant que he cuidat l’aspecte musical, però la gent m’ha dit que no és així, i estic contenta”, remata. És la música pop, en sentit ample, com a eina curadora. Com a activitat terapèutica. Com una forma de conéixer-se millor a si mateixa i, alhora, connectar amb el públic. Ací radica la clau del seu èxit. Sense dubtes. “Jo abans deia que no, que la música no em servia per a l’autoconeiximent, però ara dic que sí: jo sense la música soc una pedra, no em comunique com ho faig mitjançant ella, i sort que m’ix així. És l’única manera, tot i que ara soc més xarradora. Abans era un ninot!”. I riu, clar.

Carlos Pérez de Ziriza (Madrid, 1973) és periodista i escriu per a El País, Efe Eme, Mondosonoro, Turia, Rolling Stone, Beat Valencia o El Hype. Té publicats set llibres de música, l’últim Historia del pop rock valenciano en 75 nombres esenciales (2020).

@cpziriza