GRUPO PLAZA

MÓN

Fantasmes del poble basc

Com eren els carrers d’Euskadi i Navarra fa uns anys? Què queda d’aquella realitat?

| 23/11/2023 | 2 min, 39 seg

Era un dia assolellat i amable de juny. No feia ni dos anys que ETA havia anunciat la seua dissolució i Hernani estava en festes. Hi havia barres plenes, algun crit, algun riure, una remor sorda de converses. Per algun lloc sonava una banda de música, discretament. Entràrem en una d’aquelles places on en lloc d’una font hi ha una paret de frontó, considerable. Els xiquets jugaven a pilota davall el sol. Buscàvem lloc per a dinar, però no el trobàrem. Provàrem sort pel carrer major, ple de gents i veus. Ple també de pancartes. Eren amples i blanques i el creuaven de banda a banda. A l’esquerra tenien un rostre pintat de negre i a la dreta un lema. Els rostres eren de presos i el lema reclamava el retorn a casa. Recorde perfectament el desassossec brutal que vaig sentir. Eren cares jóvens, però espectrals. En veies també sobre els murs i entre les botelles dels bars. En una de les tavernes, baix la foto de cadascú posava l’any de naixement i la presó on estava. N’hi havia un en la de Picassent i vaig pensar molt en ell quan tornàrem al carrer. I més tard. Cada cara era l’expressió última del greuge i del clan, d’un conflicte i d’una societat que encara em costen d’entendre. En açò no puc aportar res: sé perfectament que l’Estat espanyol és una trituradora de llengües i de pobles, però no m’agraden la mort ni les habitacions tancades, no sé de culpes ni de balances, i tampoc crec en les equidistàncies ni en les pistoles. Amb estes manies no es pot fer un diagnòstic digne. Al cap i a la fi, jo sols era un foraster més passejant una pau estranya i acabada de nàixer, un camp de mines lluny del Mediterrani, on les coses de la vida són molt diferents. És per això que sovint pense que ni tan sols hi tinc dret a opinar. Només sé que en aquell carrer no vaig sentir felicitat i que ara ja han passat deu anys i la vida avança. Allà també: alguns titulars han canviat i altres no. La llengua basca camina i el PNB continua pactant, però això és segurament un altre tema. O no. La presó de Picassent es veu des de l’autovia. A vegades, quan passe, recorde aquell xic de la fotografia i em pregunte què farà en el dia a dia, si encara estarà allà o si ja l’hauran acostat més a prop de casa, i sobretot si dedicarà molt de temps o no a dubtar que tot haja valgut la pena.

Carles Fenollosa (València, 1989) és filòleg i escriptor. És coautor del llibre Créixer sense Maradona i ha publicat la novel·la Narcís o l’onanisme, Premi Lletraferit 2018, i l’assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians.

@carlesfeno

next