VALÈNCIA. Com és norma cada estiu, estos dies solc fer referència als valors patrimonials de la zona on em trobe: la Marina Alta. En el seu moment van ser els riuraus, en una altra ocasió els castells d'origen andalusí que s'enfilen en els cingles de l'escarpat paisatge de l'interior d'esta agrest comarca. Ara amb l'Església hem topat. Com a punt de partida cal assenyalar que el patrimoni religiós de la Marina ha patit en les seues carns els avatars de nombrosos conflictes: la Guerra de Successió, la de la Independència i la Guerra Civil, de manera que és molt difícil trobar un entorn patrimonial inalterat i una de les característiques del patrimoni eclesiàstic de la zona és la gran varietat d'estils i la seua modificació a través del temps. Des de les esglésies fortalesa a un neobarroquisme humil i d'empremta mediterrània, quasi rural a vegades. Una segona peculiaritat té a vore amb l'ús d'una pedra, la tosca, que en este sentit dota de tipicitat molts edificis de la zona.
Es tracta d'una de les esglésies més importants de la comarca, havent sigut declarada Bé de Rellevància Local. Ancora els seus orígens en el segle XV, encara que cal situar realment el naixement del temple com a tal l'any 1574. El que més ens crida l'atenció és la seua façana en pedra tosca, tardorenaixentista, de pilastres, frontó partit, fornícula amb escultura i un interior presidit pels fins esgrafiats que l'emparenten amb esglésies de l'entorn culte valencià com la de Sant Esteve del cap i casal, així com l'existència de dos cúpules, una d'elles vidriada amb teules blaves. Una de les joies de l'església és l'orgue Grenzing que es va inaugurar el dia de Sant Bonaventura de 1997, un dels millors instruments de la geografia valenciana i que va ser sufragat enterament per un mecenes local.
L'església de l'Assumpció no escapa a la relació de temples que han patit nombroses modificacions fins al mateix segle XX, si bé cal buscar els seus orígens en el XVIII. Hui en dia presenta una façana senzilla amb portada en pedra tosca. La torre destaca pel seu emblanquinat i des d'una ubicació amb la deguda perspectiva podem adonar-nos que presenta una característica cúpula amb teules vidriades blaves situada on es troben les dos naus. La seua visita ha de portar aparellada també la de l'edifici de l'Ajuntament, al costat de l'església i d'excel·lent factura neoclàssica.
L'església de Sant Antoni, en la plaça del mateix nom, al costat del concorregut carrer Marqués de Campo és fruit d'una reconstrucció després del bombardeig de l'antic convent l'any 1708, durant la Guerra de Successió, perquè Dénia serà una ciutat especialment reprimida per les tropes borbòniques. Hui en dia destaca per l'ús de la pedra tosca i la important torre que ha quedat una miqueta fora d'escala en ser envoltada per edificis moderns de gran altura, un mal del qual no ha escapat la populosa ciutat capital de la Marina Alta.
Obra inaugurada en 1967 i signada per Fernando García Ordóñez i per l'enginyer Gómez Perretta, l'església de la Nostra Senyora del Loreto representa tota una exhibició de modernitat i una obra desafiadora des del punt de vista constructiu. Més enllà dels tècnics citats, l'execució de l'obra, una xicoteta obra mestra del brutalisme espanyol, es va deure en gran manera a l'excel·lent labor realitzada pel mestre fuster encarregat de desenvolupar els complexos encofrats dins dels quals havia de depositar-se el formigó. La imatge que encara hui presenta és d'una gran potència visual emergint entre les cases baixes del port com una nau encallada.
No és d'una sinó de dos esglésies de les que pot presumir, i molt, Xàbia, ja que, en el centre de la localitat, terra amunt es troba una construcció que, des d'uns certs angles de visió, més pareix una fortalesa que un temple religiós. Es tracta de l'església de Sant Bertomeu, construïda a principis del segle XV i per tant d'estil gòtic. Té una única nau amb capelles entre els contraforts, i la seua bella portada presenta dos característics pinacles en les arrancades de l'arc apuntat. Una altra peculiaritat és que està construïda íntegrament en pedra tosca, per la qual cosa l'església oferix una imatge de gran tipicitat en ser una pedra que únicament es pot extraure en determinades zones pròximes al cap de Sant Antoni, més concretament a la Cova Tallada.
A causa de les seues grans dimensions, a l'església de la Puríssima Xiqueta se li diu la Catedral de la Marina Alta i és un exemple més del caràcter heterogeni de les construccions religioses de la zona. Es tracta d'un interessant temple d'estil neogòtic que es va construir entre 1902 i 1929, quan es va inaugurar. Els elements més cridaners són les dos torres en els dos flancs de la façana i el cimbori octogonal situat sobre el creuer. El nom de l'església, de la Purissima Xiqueta, es deu a una taula atribuïda a un deixeble de Joan de Joanes, Nicolau Borràs (Cocentaina, 1530-Monestir de Sant Jeroni de Cotalba, 1610), inserida en un reliquiari profusament decorat.
La visita a l'església de Santa Maria, a través d'un agradable passeig pels carrers d'un centre històric que ha sigut recentment convertit en zona de vianants. La localitat s'enclava en el centre de la Vall de Pop, envoltada de vinyes i de pins, així com del mercat ambulant d'antiguitats que és ja conegut molt més enllà del terme de Xaló. Situada, com en molts altres pobles de la zona, on inicialment hi havia una mesquita, va ser habilitada com a església cristiana en les primeres dècades del segle XVI. Fins aleshores es tractava d'un xicotet edifici, però degué ser ampliada en el segle XVIII davant el creixement exponencial dels habitants de la pròspera localitat. És a partir de 1800 quan s'inicia la construcció del nou temple “a expensas de la testamentaría de la Exma. Señora D. Josefa Domingo Catala de Valeriola; Luxan e Hijar duquesa de Almodóvar, Grande de España, baronesa de Xalón y Llíber”. Una ambiciosa construcció amb cúpula de teula blava a partir dels plànols de l'acadèmic de Sant Carles Francisco Pechuán, encara que amb lentitud perquè entre altres esdeveniments les tropes napoleòniques van saquejar la localitat dos vegades, en 1813.
Una de les esglésies més interessants de la zona és la de Sant Miquel Arcàngel de Murla, donat el seu caràcter exterior fortificat que crida l'atenció a qualsevol visitant. Feta en pedra, té una torre circular annexa. Es tractava, inicialment, d'una fortificació islàmica que aprofitava els fonaments d'una altra anterior romana; després d'anades i vingudes finalment passarà a mans cristianes i serà el rei Jaume II qui donarà la fortificació al seu fill, l'infant Pere, junt amb altres propietats. Una de les històries que es conten sobre esta fortalesa és que el Cid Campeador hauria passat la Pasqua de l'any 1090 al costat de la comunitat cristiana que en aquell moment l'habitava.
L'església dels Sants Cosme i Damià de la localitat amb aspecte més mallorquí de la zona, Llíber, té també un caràcter d'aquella illa amb la peculiar construcció en pedra disposada com en moltes localitats d'allà. Molt reformada, és també peculiar el seu campanar hexagonal que amb els contraforts i la imatge pètria li donen cert caràcter de fortalesa. Mereix una visita per l'idíl·lic i molt mediterrani entorn en què es troba.
Acabem el nostre recorregut amb l'església de la Puríssima Concepció a la Llosa de Camatxo, una xicoteta localitat situada entre Pedreguer i Alcalalí, en una menuda vall. Coneguda també perquè, tal com indica un panell ceràmic, per allí passa el meridià de Greenwich. Es tracta d'una modesta construcció de mitjan segle XVIII la sòbria portada de la qual està feta en pedra tosca, com no!, adovellada, amb fornícula despullada del seu sant i boles en els extrems. Allí es veneren un sant i una marededeu que vincula esta població amb unes arrels ben valencianes: Sant Vicent Ferrer i la Mare de Déu dels Desemparats, les imatges dels quals són passejades pels carrers de la localitat durant les festes d'agost.
Altres esglésies són l'església d'Alcalalí, de la segona mitat del segle XVIII, encara que va patir amb duresa els avatars de la Guerra Civil; la d'Orba, amb pintures de Carlos Ruano Llopis, pintor de la localitat i cèlebre més enllà de les terres valencianes per les seues obres i cartells de tema taurí; o l'encantadora, pel seu caràcter rural, església i convent de Jesús Pobre, que s'alçà en la dècada de 1660 i on, sens dubte, el que més destaca és la cridanera portada barroca en pedra, adovellada i amb els brancals en cadenes, que contrasta, amb una certa teatralitat, amb la senzillesa de la resta de la construcció emblanquinada en blanc excepte les cantonades. Una porta que seguix l'estil renaixentista del segle precedent al de la seua construcció; en la part superior s'ha instal·lat un panell ceràmic del Pare Pere, un dels frares franciscans més importants en el Regne de València al llarg del segle XVII.