El Pata Negra de Benimaclet - Kike Parra

Pata Negra és cuina i art, és a dir, cuina tradicional amb un toc de banda sonora ballonga. No hi ha més que entrar per a adonar-te'n. Quan xafes el seu menjador t'entren ganes de moure't, de tocar-ho tot: les seues parets taronges, els seus globus terraqüis, els seus vinils, els seus llums, els dibuixos, els instruments… i després ve el pati interior, una terrassa exuberant de fulles verdes, de cantonades càlides, i eixa llum que entra, llum de barri, llum de rhythm’n’blues, de soul, de reggae.

Antonio Hernández Pérez és el cap de cuina; Ignacio Juan de Rivera, el de sala. Es mouen per l'espai amb tranquil·litat i poesia. O això pareix. Sempre estan fent alguna cosa. Es nota que són músics també. Antonio va ser advocat, el seu viratge a cuiner es va forjar veient a Arguiñano en la tele i a sa mare en casa —ella és de Conca, garantia universal que un fill menge i cuine bé, si es posa a això—. “Faig una miqueta de fusió perquè m'agrada provar-ho tot, i alhora disfrute amb les olors, la textura i els sabors de sempre”. I té raó.

Entre setmana, en els menjars, oferixen el Menú de Barri: dos primers, dos segons i postres. Bona qualitat a preu ajustat, 14 euros. A la nit, més ball. Pugen les revolucions i trauen a la pista matèries primeres de primera qualitat sense deixar les elaboracions senzilles. La carta ve en la part posterior d'un vinil, amb ensalades, paelles, peix, carns, plats vegetarians, tots amb noms recognoscibles: botifarra de Burgos amb crema de pinyons i bolets, cards amb salsa d'ametles, remenat d'abadejo dourado, hummus de cigrons o secret a baixa temperatura amb salsa teriyaki casolana.

Nacho porta en l'hostaleria trenta anys. Dirigix la mandanga en la sala com ningú, és dels que et porten de la mà i satisfan les teues necessitats. En Pata Negra tenen clar que els cambrers no es limiten a dur-te el menjar ràpid de la cuina a la taula, sinó que et fan feliç durant més estona. Ací, la paraula experiència és insuficient, desmaiada. I com Nacho ho sap, fa res que ha posat el seu nom a un projecte des d'on prepara i entrena a cambrers. U pensa que a València existiria ja una cosa així, però no: “ser cambrer és un ofici, no una professió”. Que bé que Nacho es pose les seues americanes d'alegria i vesprada, que també s'arromangue en això (isclastus@gmail.com). No als cambrers del muntó podria ser un bon eslògan.

Que no. Que Pata Negra no s'adaptat al sistema, “el del grup hostaler que pot tindre, de cara al client, una personalitat, però a saber què o qui hi ha darrere”. Que sí. Que Pata Negra és un estil de vida. Continuen programant música en directe els dissabtes a migdia. I sí, continua sent un lloc per a ser feliç. Feliç llegint a Gloria Fuertes o menjant un ou caigut.

Dilluns a dissabte (diumenges tancat)

14.00 – 17.00 

21.00 – 00.30