Des de quan el matrimoni no és feminista...? Des de sempre - Emma Zafón

LLUCENA. Qualsevol moviment social amb finalitats revolucionàries (açò és: que perseguix trencar amb les estructures existents) acaba enfrontant-se, en el seu propi nucli, amb la gradual presència de discursos conciliadors amb l'enemic a abatre. Ha succeït amb l'esquerra, la perspectiva actual de la qual ja ni tan sols qüestiona l'economia de mercat. Ha succeït amb l'independentisme català, els representants polítics del qual ja només es dediquen a encaixar els gols que els marca el PSOE. I ha succeït amb el feminisme.

Situant-nos en el quilómetro zero del moviment, que partix de la voluntat d'aniquilar tot allò que ens oprimix pel fet de ser dones, podem començar a calcular l'abast de les distorsions que hem traçat en portar el feminisme fins a l'ací i l'ara. És a dir, ser conscients de fins a quin punt el que hem assumit com a feminista és veritablement feminista o simplement es tracta d'un autoajust manual per tal que la doctrina encaixe amb el marc mental que portàvem de sèrie.

"UNA ALTRA COSA ÉS QUE QUATRE FARSANTS ENS HAGEN COLAT EL GOL PER A PODER OMPLIR-SE UNA BUTXACA PREDICANT EL FEMINISME"

Cosa que, per exemple, estem presenciant entorn del matrimoni. Lluny d'haver reforçat els discursos de les que ens van precedir, d'haver avivat el crit de "ni matrimoni ni patrimoni", d'haver aprofundit en les veus que anys arrere van qüestionar el romanticisme patriarcal, d'haver-nos reclamat lliures davant la pesada socialització en pro de la família, d'haver visualitzat formes diferents per a l'amor i per al plaer… Lluny de tot això, el que està protagonitzant l'actual feminisme en edat casadora és un revival natiabascalesc amb convits per a 400 persones i photocalls giratoris.

Sent ser jo la que xafe la guitarra, però no veig que hajam rebentat cap estructura patriarcal tan significativa com per a donar carpetada a este debat i posar-nos alegrement a vestir el jou de blanc setí. Va ser bell hooks, en El feminisme és per a tot el món, la que va parlar de l'esclavitud sexual i domèstica que encara hui discorre parella a la vida marital. Conscient que hi haurà centenars de millenials que vindran a replicar-me que a elles això no els afecta perquè van tindre la sort de trobar a Ken Desconstruït, procedisc a llançar les més recents estadístiques de la vergonya romàntica heterosexual: les dones continuen capitalitzant les faenes domèstiques (49% enfront del 4% dels hòmens), la cura dels fills (40% enfront del 4% dels hòmens) i la cura de les persones dependents (48% enfront del 20% dels hòmens).

L'opressió més efectiva és la que no detectem. La que està ací, des de sempre, sense que sigam capaços d'identificar-la. En el cas d'Espanya, el matrimoni no només és un compendi de greuges a lloms del treball no remunerat de les dones, és també el fonament –encara present– dels essencialismes reaccionaris que el nostre sistema polític regurgita amb una certa periodicitat.

El periodista Jorge Dioni, en un article publicat recentment, recordava la santíssima quadrinitat de la Falange en la seua concepció de l'estabilitat social: patriarcat, família, patriotisme i religió. En Crónica sentimental de la Transición, Manuel Vázquez Montalbán enumera els dos episodis que més van tensionar el naixement del règim del 78: la tornada del Guernica a Espanya i les reivindicacions feministes. De tot el que va succeir en aquells anys, que les dones qüestionaren l'statu quo de la societat heteropatriarcal va ser l'única cosa que va portar excombatents franquistes a declarar obertament: "S'estan creant les mateixes condicions objectives que van legitimar l'Alçament Nacional i la Croada d'alliberament".

Les dones, i més concretament la titularitat sobre nosaltres i sobre els nostres úters, són els principals baluards dels moviments polítics més conservadors. Les feministes que ens van precedir ho sabien i, per això, van lluitar el divorç i l'avortament fins i tot a risc de ser titlades de boges, amargades i malfollades. I em fa la sensació que, d'alguna manera, les més jóvens hem faltat al compromís històric que ens corresponia, que no era un altre que el de caminar cap a realitats encara més emancipadores. Al contrari: hem sigut conformistes, simples. Com un personatge femení en una pel·lícula ambientada en l'Europa del segle XIX. Dures i salvatges al principi, després de diverses galanteries i la presència d'un senyor templat, els ideals llibertaris han sigut arraconats per a protagonitzar festivals a peu d'altar amb els quals aconseguir una bona collita de likes en Instagram.

I no ens enganyem. Això no va de repartir carnets ni de competir per vore qui és la més feministíssima de totes. Sí que va, en canvi, de saber a quin cotxe en marxa s'ha pujat cadascuna en plena efervescència. Perquè sorprén que en ple any 2023, i arran d'un post en Twitter en el qual vaig criticar les noces d'una de les veus del feminisme actual, tantes dones jóvens em preguntaren indignades que des de quan el matrimoni no és feminista. Doncs des de sempre, volguda. DES DE SEMPRE. Una altra cosa és que quatre farsants ens hagen colat el gol per a poder omplir-se una butxaca predicant el feminisme i després omplir-se l'altre exercint el patriarcat.