Crític amb la construcció als anys 70 de l’autopista del Mediterrani, el pensador Mario Gaviria va denunciar que obriria la porta a la destrucció del litoral. Què hauria passat sense autopista?
VALÈNCIA. Un punt Jonbar és un esdeveniment rellevant que determina la història. Es denomina així en honor a John Barr, personatge d'un relat de Jack Williamson de la dècada de 1930 en què Barr s’enfronta a un dilema: si tria un cudol, funda un nou món. Però si agafa un imant, es convertix en un gran científic. El Jonbar se sol aplicar, doncs, a les ucronies: les històries que especulen sobre realitats alternatives fictícies, on els fets s'han desenvolupat de manera diferent a com els coneixem.
El punt Jonbar de la nostra història se situa a l’estiu de 1972. 340 quilòmetres de carretera, situats entre Alacant i València, són asfaltats entre eixe mes de juliol i el de 1979. Només el tram entre Xeresa i Ondara seria postposat deu anys més tard, per desavinences sobre el traçat.
Quan es va aprovar a principis dels 70 el projecte per a construir una autovia litoral entre Algesires i La Jonquera, el sociòleg Mario Gaviria va fer saltar totes les alarmes possibles. Al territori valencià seria autopista de pagament i es carregaria la principal matèria prima del model econòmic ancestral: la terra.
La proposta de Gaviria, doncs, era desdoblar la carretera nacional allà on calguera i apostar-ho tot pel ferrocarril i per construir carreteres transversals interior-litoral. Gaviria s’imaginava un litoral amb algunes grans aglomeracions urbanes —com Alacant, Benidorm, Dénia, Gandia o Sagunt— connectades per ferrocarril amb els aeroports i amb tot el seu entorn verge.
Duent tota la costa al vehicle, Gaviria sospitava que serviria per a destruir-la tota sencera: “La solució apegada a la costa produirà danys quantiosos i totalment irreparables amb el transcurs del temps. Fins i tot en aglomeracions urbanes com les platges de Santos i Copacabana al Brasil, o Mar de Plata en Argentina i Honolulu en Hawai s’han conservat unes altures discretes, uns passejos marítims amples i un respecte a la natura, que ha de ser un bé públic”.
“En la regió valenciana, segons es veu, som més llestos i no necessitem el respecte per la natura. Cada regió té l’entorn que es mereix. Alacant, en particular, ha sigut la víctima de promotors cobdiciosos i incontrolats. Ajuntaments amb poques prerrogatives i amateurs que jugaven a planificadors, i algun que altre arquitecte oportunista amb ínfules de Frank Lloyd Wright”, sentenciava Gaviria. Quatre dècades més tard, Greenpeace denunciava que la costa nord del Campello era una de les més destrossades de tot el litoral espanyol.
Probablement en termes ecològics hauria sigut una autèntica desfeta. Un dels punts calents de la nova carretera era el pas del Mascarat, un angost barranc entre Calp i Altea per on ja passava el tren i la carretera general. I damunt la taula hi havia dos alternatives: construir un tercer pont sobre el congost, com es va fer, o passar la carretera pel nord de la serra de Bèrnia.
Per un costat, es vertebraria l’interior de la vall de l’Algar i la vall de Pop, zones afectades pel desequilibri entre el litoral i l’interior. L’autovia rodejaria Polop i Callosa d’en Sarrià fins a eixir per Xaló i Llíber cap a Gata de Gorgos. Una zona rica en fonts i coves que s'haurien vist sotmeses a una pressió extrema.
“El desenvolupament de l’autopista per l’interior d’Alcoi i Xixona tendiria a preservar l’actual equilibri comarcal, amb ciutats industrials distribuïdes, evitant l’estancament de l’interior i la saturació de la cornisa mediterrània. Esperem que l’opinió pública siga atesa i el traçat es localitze com més lluny possible de les platges, tant com permeta la topografia”.
L’encreuament entre les serralades bètiques i la Mediterrània ha fet que les Comarques Centrals Valencianes siguen una àrea extremadament muntanyenca. “Si es fera una bona connexió entre Alcoi i Altea aprofitant la vall de Gorga, Guadalest o l’Amadòrio es podria traçar un eix entre l’autovia Madrid-Alacant per a fer Almansa-Alcoi-Altea i Alcoi-la Vila, retallant el viatge Madrid-Benidorm”. Unes valls que haurien canviat per complet si s’hagueren convertit en via de pas prioritària entre la Meseta i el litoral.