Cable Street, la primera derrota del feixisme

És estrany que a Londres la gent diga “Bon dia” en creuar-se pel carrer. Per una simple qüestió de repetició és quasi impossible. Les energies humanes no donen per a tant. També és cert que, d’eixa manera, no cal parlar amb desconeguts. Però este ho fa. És un home d’uns 60 anys que sent curiositat en vore que estic fent fotos. No tanta com per a preguntar –els londinencs no pregunten, no siga cas que hagen d’encetar una conversa–, però sí la suficient per a murmurar un tímid “Morning”. Tan tímid que fa inclús pena atracar-lo, però recorde que soc periodista i que he tardat cinquanta minuts –temps mitjà mínim per a qualsevol gestió que vullgues fer en esta metròpoli, siga la que siga i quan siga– i diversos transbordaments just per a atracar a preguntes la gent d’este precís carrer.

Una lluita internacionalista a Londres

No, no en sap res, assegura el senyor. Alguna cosa li sona, però no em pot ajudar. Ho diu als peus d’un mural enorme, una paret sencera, gegant. Tota la façana lateral d’un antic edifici de tres plantes que ara fa la funció d’ajuntament de barri. És precisament eixe mural el que em porta fins ací. Ara fa huitanta-cinc anys que els ports de València, Alacant, Gandia o Santa Pola rebien els darrers bombardejos de l’exèrcit sublevat de Franco. Al nostre país es va donar per acabada la Guerra Civil i el feixisme va assaborir-ne la victòria. I amb eixa efemèride en ment, mire el mural. Observe les diferents escenes. Algunes traces inclús podrien recordar el Guernica de Picasso, recorde que m’ho va explicar l’amic Vicent Chilet, qui em va descobrir esta història. Pinzellada a pinzellada, el mural, el que la cultura gentrificadora anomenaria street art, descriu una batalla viscuda en este mateix carrer, fa ara vora noranta anys. La batalla de Cable Street.

Esta batalla té certes particularitats. Hi ha qui diu que no va arribar a ser una batalla com a tal. Però el cas és que hi hagué conflicte, violència, vencedors i vençuts. Estava emmarcada en una guerra que ocorria no allí, no en aquell moment –encara–, però ocorria: a més de mil quilòmetres de Londres, a Espanya. La distància, no obstant, no va impedir que aplegara a este carrer de l’East End una lluita que prompte esdevindria internacional. La batalla de Cable Street és precisament això: internacionalisme compactat. Aquell mes d’octubre de 1936, mentres als carrers de ciutats com Madrid i València començava a estendre’s allò del “¡No pasarán!”, en estos 1.900 metres d’asfalt i humils cases de rajola de Londres es van sentir, i ben fort, aquelles mateixes paraules. A voltes en castellà, altres, la majoria, traduïdes: “They shall not pass!”, exclamaven amb força.

»Jueus, catòlics, comunistes, anarquistes, sindicalistes i laboristes frenaren la marxa feixista

Qui, qui alçava la veu? Principalment, jueus, estibadors irlandesos, comunistes i laboristes de tot l’East End. L’enclavament es va convertir en un microcosmos i va recrear a xicoteta escala el conflicte bèl·lic que deixaria en rialles el que havia suposat la desfeta de la Gran Guerra. Lluny quedaven plànols estratègics damunt la taula amb figures que representaren bucs o aviació i que les mans de comandants amb galons menejaven mil·limètricament. La batalla contra el feixisme es lliurava en un carrer del deprimit est londinenc. I no van necessitar de metralla ni granades, ni d’avions internacionals. Pals, pedres i la unió de tot un barri.

L’antisemitisme d’Oswald Mosley

Els fets van ocórrer el dia 4, però ens hem de remuntar a alguns anys abans, quan Sir Oswald Mosley va començar a difondre el discurs d’odi que s’estenia també per Itàlia, Alemanya o Espanya. Mosley, de família de terratinents i aristòcrates, va ser el fundador de la Unió Britànica de Feixistes, un partit dissenyat seguint els preceptes de Mussolini, a qui havia conegut en 1932. Fins i tot el color de les camises li van copiar. A força de talonari i influència, van anar guanyant presència pública. Mosley ja havia sigut parlamentari pel Partit Conservador, encara que després passaria sorprenentment al Partit Laborista. Més tard va fer un altre gir ideològic i es va encomanar al feixisme.

Mitjans com The Daily Mail feien costat a la seua causa proteccionista i pretesament patriòtica. Titulars que a voltes no distaven molt dels que es van poder llegir durant la voràgine pro-Brexit. La idea motriu venia a ser la mateixa: “Els jueus [substituïu ací jueus per treballadors de qualsevol nacionalitat] ens furten la faena!”, cridava Mosley davant d’auditoris que superaven els 40.000 adeptes. El fill de Mosley, per cert, amb tangencial connexió valenciana: Max Mosley, qui va nàixer a la presó on estaven confinats els seus pares durant la Segona Guerra Mundial –Churchill no se’n refiava–, era president de la Federació Internacional d’Automobilisme quan Bernie Ecclestone li va vendre la Fórmula 1 a la ja difunta exalcaldessa Rita Barberà. De fet, Ecclestone el va defendre en un cas d’escàndol sexual i junts van ser els reis del negoci dels bòlids i del mambo.

»Un mural rememora una història que va caient en l’oblit

Fet este xicotet incís entre anecdòtic i simptomàtic –és curiós com el poder pareix canviar de mans, com si fora la regència d’un bar en plena crisi, però no, a soles ho pareix–, tornem a la batalla. Contava l’historiador Bill Fishman, testimoni dels fets quan era tan sols un xiquet, que un matí el barri va aparéixer ple de pintades contra els jueus, desitjant-los la mort.  Havien sigut els camises negres de Mosley. La idea d’aquell home sorgit del mateix establishment britànic era salvar el Regne Unit mitjançant el feixisme i l’antisemitisme. I va decidir que l’East End, allà on vivien vora 60.000 jueus, era el millor lloc per a fer una multitudinària manifestació reivindicant els seus ideals d’odi i autoritarisme.

Predecessors de la PAH

Era evident que la provocació no eixiria de bades i hi trobarien resistència. Una resistència que, òbviament, va començar per les organitzacions jueves. Quatre dies abans de la cita es van arribar a arreplegar més de 100.000 peticions per tal que es prohibira l’acte. Les autoritats, però, van llançar les 100.000 peticions al fem. Mosley comptava amb el suport incondicional de les forces policials. No soles el govern no va impedir la marxa, sinó que va designar vora 6.000 agents, incloent tota la divisió al complet de la policia muntada, per tal de garantir que l’acte es poguera dur a terme. Però després de la negativa de suspensió els jueus ja no estaven a soles. Se’ls sumaven el Partit Comunista, el Partit Laborista, els anarquistes, els sindicalistes, els catòlics irlandesos, els antifeixistes en general i els veïns del barri en particular. Dones, hòmens, xiquets, gent gran. Estibadors, conductors de tramvia, propietaris de xicotets negocis. El que la burocràcia no va aconseguir, ho va fer el carrer.

Perquè amb el que no comptava Mosley era amb el caldo de cultiu que venia coent-se des de feia temps a l’extrem oriental de la ciutat, especialment castigat per la recessió dels anys 30. L’East End era una amalgama fosa en una classe obrera que a penes podia pagar els lloguers dels pisos en els quals vivien milers de famílies. Segons relata l’escriptor i professor d’Oxford Alan Hudson en el documental The Real Battle of Cable Street, “cada dia hi havia desnonaments, i cada dia el veïnat es mobilitzava per a impedir-los”. Una imatge amb la qual estem familiaritzats des de la crisi de 2008. Si Bill Fishman haguera vist eixes camisetes verdes de la PAH col·locant-se entre desnonats i policies, hauria dit que eixa pel·lícula ja l’havia vista. “Al principi la lluita era entre les classes populars i la policia, que actuava de manera totalment arbitrària i brutal”, afig Hudson.

El dia de la batalla

Per tant, l’animadversió cap a la policia venia de lluny i va acabar d’esclatar aquell 4 d’octubre de 1936. Quan Mosley i els seus van arribar a Whitechapel, els antifeixistes estaven esperant-los. La Lliga de Jóvens Comunistes s’havia fet amb Victoria Park. Cada vegada que Mosley intentava moure’s cap a l’est, blindat per la policia, trobava barricades que li ho impedien. Els conductors dels tramvies abandonaven els seus vehicles per a fer de barrera. Però la mare de totes les barricades els esperava a Cable Street, on van acabar arribant els camises negres. Es va convertir en una ratera.

Pals, pedres, potes de cadira, fruita podrida, fem. Volava de tot pel carrer. Des de les finestres i a peu pla. No tan sols tramvies, els de Mosley també es van trobar un camió bolcat a Cable Street. Com havia passat en la vaga de 1912, els estibadors irlandesos –de majoria catòlica– es van unir als jueus. Amb les seues ferramentes, van començar a arrancar trossos del paviment per a unir-los a les barricades. També hi havia trossos de vidre per a mantindre allunyada la policia muntada. Els cafés i els pubs es van convertir en punts de primers auxilis, segons s’havia preparat de bestreta. Així que el que van trobar els feixistes i la policia amb la seua brutalitat va ser un barri organitzat, teixit i preparat per a la lluita. Davant d’aquell escenari, el comissari de policia Philip Game va aconsellar a Mosley i els 5.000 camises negres que iniciaren una –humiliant– retirada cap a Hyde Park, segellant així tal volta la primera derrota del feixisme a Europa.

Un carrer mig oblidat

Què en queda, d’aquella batalla? Fa uns anys encara hi havia supervivents. Alguns van ser voluntaris en el conflicte espanyol, però ja no en queden, segons ens comunica el col·lectiu que gestiona la memòria històrica dels brigadistes internacionals britànics. Cable Street és ara un carrer mig orfe. Li falta una filera de cases, just per on ara passen les vies de l’overground, el metro que va per superfície. Els adossats de rajola fosca ara miren a un recentment construït carril bici i una parada de les Santander bikes, tal vegada com a premonició del que ha de vindre: hi ha una llei no escrita per la qual on hi ha parades d’estes bicis públiques acaba arribant la turistificació.

Este racó de Londres potser siga l’únic de tot l’est encara per gentrificar. La degradació, el fem  i l’abandonament del jardí de l’església de St George en són bona prova. Els únics palets que es veuen són els dels negocis de carn halal o d’especialitats asiàtiques, bons per a transportar mercaderies, però encara lluny d’un futur sofà o prestatgeria hipster. El Crown and Dolphin, el pub del cantó amb Commercial Street, roman tancat, vora el migdia d’un dia entre setmana. Un altra raresa. Sembla que l’especulació, de moment, s’ha oblidat d’este carrer. És més, a mesura que els supervivents d’aquell esdeveniment van desapareixent, pareix que tot Londres s’ha oblidat d’este carrer, una de les primeres tombes del feixisme.

Maria Bonillo (València, 1988) és periodista i viu a Anglaterra. Ha treballat en Levante-El Mercantil Valenciano i en programes de ràdio com Focus, d’À Punt. Ha publicat el llibre Ventres sota custòdia (2022).

@mbonillo1

Fotos mural: © Vicent Chilet