En esta realitat patriarcal, la història de les dones és un recorregut per segles de submissions, violències i renúncies. Moltes renúncies. Massa, m’atreviria a dir. En assumir el jou dels rols familiars que encara perviuen, la majoria de nosaltres accepta amb sorprenent naturalitat un procés de constricció de l’espai i de les llibertats que fa que a la llarga ens mustiem com un cirerer de secà. La mateixa societat que celebra que ens casem i tinguem fills –tot són enhorabones quan et cases i tens fills– juga després a la ceguesa quan a poc a poc anem deixant de ser vertaderament lliures fruit dels lligams contrets.
El model d’amor que hem assimilat és profundament umbilical. Ens cimenta amb un senyor que de sobte passa a copar gran part de la nostra vida i, a la vegada, ens dissocia de moltes de les coses que havíem gaudit fins a eixe moment. Quantes de vosaltres vos divertíeu amb bogeria viatjant amb les amigues però ho heu hagut de deixar de fer quan totes s’han casat? Quant de temps fa que no veieu les amigues soles sense haver d’aguantar el penjoll del marit? Fins a quan perpetuareu el somriure de cartó pedra que s’exigix a les casades i a les emparellades, un somriure digne de Sección Femenina que no diu res i que ho amaga tot?
Em pregunte perquè seguim projectant la desgràcia sobre nosaltres mateixes. A vegades pense que això de llegar un determinisme marital tan encorsetat seguix la mateixa lògica que les exigències absurdes de meritocràcia que es fan des de les generacions anteriors a la nostra. “Si jo vaig suar sang i llàgrimes fins arribar a sobreviure en el mercat laboral, tu, jove cabirolet, també has de patir abans de tindre algun dret”. En llenguatge afectiu aquest raonament vindria a ser: “Si jo he aguantat tota la vida un Manolo que beu, ronca, no em cuida, em tanca a casa i m’ha convertit en una trista ombra del que vaig ser, vosaltres, les més jovenetes, també heu de passar pel mateix”.
Sobre nosaltres pesa un potent imaginari nacionalcatòlic que s’ha vist reforçat amb els flagels que hem anat heretant generació darrere generació. I ens pesen els juís que ens fem les unes a les altres i ens pesen les enveges envers les que han aconseguit escapar. Perquè totes, totes, fins i tot la més beata d’entre les beates, i totes, fins i tot la més conservadora d’entre les conservadores, totes, absolutament totes, tenim anhels. I tenim inquietuds i tenim somnis. Horitzons que el sistema ens situa ben lluny de nosaltres perquè al final optem per fer el que se’ns ha dit que hem de fer, que no és una altra cosa que encarregar-nos d’una llar.
L’any 1858, fa més d’un segle i mig, Lev Tolstói escrivia Felicitat conjugal, un retrat exquisit de les limitacions que troba una dona jove una vegada és casada i acceptada entre l’alta societat. Mentres ella mai s’afarta d’experiències i tot l’ompli d’emoció, el marit l'espenta cap a una vida més monòtona i rutinària. “Volia moviment i no el tranquil discórrer de la vida”, clama la protagonista en una trajectòria que va des del desig de casar-se fins a la frustració causada per les obligacions que li tallen les ales. Sembla que això és el que li hauria passat a la pròpia esposa de Tolstói, díhuit anys més jove que l’escriptor, i que ell ho va plasmar en la seua novel·la més personal.
El que vertaderament colpix de Felicitat conjugal no és la història en sí, sinó la constatació d’unes dinàmiques en el terreny afectiu que no han canviat tant com voldríem des de mitjans del segle XIX. Al nostre voltant, encara hui, trobarem desenes d’amigues encapsulades en la gàbia de les bones esposes. Recordarem aquella vegada que Maria va dir que no es trobava bé quan totes sabíem que el que veritablement passava era que al marit no li acabava d’agradar que vinguera amb nosaltres. I recordarem quan Paula no va vindre a un aniversari perquè era incapaç de deixar els fills durant unes hores. I recordarem quan Anna ens va despatxar amb una excusa d’última hora perquè, per algun motiu, no podia passar un cap de setmana només amb les amigues.
Els monstres de les afectivitats possessives i exclusivistes determinen la manera en què entenem les relacions. En pràcticament totes les parelles que he tingut al llarg de la vida he ensopegat amb el mateix entrebanc: la dificultat per tal que l’altre entenguera que vull seguir viatjant sola, vivint sola, eixint sola. Malgrat no haver tingut mai una parella gelosa, les meues expectatives individuals s’han hagut d’apuntalar amb massa arguments perquè, almenys en esta franja generacional d’imaginari familiar, resulta insòlit voler fugir del vigent model de nóvio-convivent-marit-paredefamília.
Em costa d’entendre que no hagem sigut capaços de fer evolucionar l’amor. Que estiguem seguint una herència de comparticions extremes, d’una absoluta renúncia a la pròpia intimitat, d’un dogma relacional que no és altra cosa que l’un menjant-se la vida de l’altre i l’altre menjant-se la vida de l’un. Hem aconseguit massa avanços com per a que ara se’ns resistisca la lluita per un format d’amor més oxigenat. Un format que trenque eixe nexe perniciós de dependència umbilical envers aquella o aquelles persones de qui ens hem enamorat.