VALÈNCIA. L'altre dia parlava d'Egipte amb l'escriptor i col·laborador d'este diari, Toni Sabater. Del Nil, del Caire, d'Alexandria. Sense anomenar-los, trobe que estaven presents en la conversa Terenci Moix i el seu somni alexandrí. Entrar a Alexandria des de la mar és impressionant. Res a vore amb totes les meravelles canòniques del país. El vaixell avança pesadament com si l'aigua oliosa, quasi un magma, tractara d'impedir-ho. A mida que s'acosten els molls, es van superposant en la mirada dotzenes de mercants i pesquers rovellats, alguns condemnats al desballestament, la majoria de pabellons difícils de situar en el mapa, amb algun javanés fumant en la coberta. Al fons, un skyline de mesquites i minarets, de finques destabacades, entre unes altres de senyorials -les que solen aparéixer en els records fotogràfics dels turistes- en l'entorn de La Corniche. La mar fa pudor en el port mercantil d'aquella costa laberíntica, que té la ciutat abocada al Mediterrani, amb el mite inesgotable del far i el seu temps d'esplendor. Els molls es veuen bruts des de la coberta del barco, els norais estan en sintonia amb la decadència del conjunt.
Sense temps de racionalitzar-ho, la visió transmet la sensació de que en algun moment aquell lloc visqué una certa puixança i que, de sobte, un dia tot se n'anà en orris. I el port prengué vida pròpia, amb la seua dinàmica de rovell, brutea i caducitats. El silenci que s'imposa, a penes interromput pel grall de les gavines, dóna un aire tètric i esmortit a l'escena. Molts vells passegen en silenci amb les mans a l'esquena, deixant passar la vida amb calma, per les platges urbanes, a un pas dels molls. És només una il·lusió passatgera. La ciutat és un pur bullici, amb el trànsit caòtic, els insults dels conductors, els carrers estrets, les botigues i els socs, amb els regateigs i els artesans i les converses a crit pelat, en qualsevol café, a gom de gent excitada pel té xinés gunpowder amb herba-sana, les olors a menjar i espècies que ameren els carrers i mantenen al visitant en una sensació permanent d'irrealitat. A voltes, enmig de la batalla, es troba un carreró buit i mut, una dona amb vel. Cinc minuts després, un vell que fuma; en acabant una mare i el fill, i dos jóvens que raonen en veu baixa.
La descripció és de la ciutat a la qual vaig aplegar per mar en l'estiu de 1987, fa més de tres dècades, amb la qual cosa, a més, el record està enviscat d'una basca apegalosa que convidava a buscar les ombres i a ajornar qualsevol activitat fins que arribara la nit. He pogut saber, fàcilment, que Alexandria no és hui, 32 anys després, aquella urbs decadent que anunciava el seu port apocalíptic. Tampoc és, clar, la de Kavafis, Forster o Durrell, com ens explicà Toni Sabater en Les lletres de la nostàlgia alexandrina i el país a penes manté viu el record d'aquell que fon i que inspirà obres com Sinuhé, l'egipci, de Mika Waltari, per on desfilaven Amenhotep III i Nefertiti, Tutankamon i Horemheb, que si a un cas connoten la vaga reminiscència d'un passat esplendorós, per a la immensa majoria dels alexandrins.
Mereix la pena detindre's a pensar com d'important és la percepció que tenim de les ciutats a través dels llibres que ens parlen d'elles, com a protagonistes secundàries, o senzillament com a paisatge d'una trama narrativa.
Mentres escric tinc a la meua dreta Després de la caiguda, l'última novel·la de Dennis Lehane, un dels escriptors que em són més addictius en este moment de la vida. La meua intenció inicial era escriure de com Boston té un pes essencial en la bibliografia de Lehane. De com algú que no ha tingut mai ocasió d'estar allà –no com el periodista Vicent Molins– té, gràcies a Lehane i a una dena de les seues novel·les, una idea prou definida de com són els bars, les fronteres de les cases, la seua gent, el departament de policia, el paisatge nocturn que es veu des de les finestres d'un hotel, els secrets que amaga el Mystic, quin ambient es respira a l'estadi dels Red Sox, Fenway Park, o com es porten entre ells italians i irlandesos. Gràcies a la literatura, Boston és una ciutat un poc meua.
I València? Com la trobaria hui un estranger que la visità en l'any 1987? Com recordaria la seua arribada a través del port, per l'antiga dàrsena? Quant ha canviat? Quin coneiximent tenim dels nostres personatges històrics? Qui ens ha escrit la ciutat? Com la volem?
Com la volem? That's the question. I per a qui? Per als veïns? Per als visitants? Per als que lligen novel·les ambientades en ella, des de l'altra vora de l'Atlàntic? Per a la resta de valencians i que així la puguen sentir com a capital, d'una volta?
El debat i la reflexió sobre el present i, també, sobre el futur més immediat del cap i casal està sempre omnipresent en les pàgines de Culturplaza, perquè la cultura, les propostes, les inquietuds, les infraestructures i sobretot les dinàmiques generades pels propis valentins són les que marquen la sensibilitat i l'ànima de la ciutat, com una capa de vernís que cobrix la seua vida econòmica, política o comercial. I, en els temps feroçment canviants que estem vivint, això és essencial. La València de hui tindrà poc a vore amb la de 2050. La cultura la transformarà tant o més com ho ha fet des de l'estiu de 1987, mentres entràvem en el port d'Alexandria. La literatura, ara i després, fixaran el seu caràcter per ad aquells que l'observen des de la distància. Quant a nosaltres, si a un cas, ja farem prou si aconseguim ser conscients de com el temps ens canvia. A nosaltres, dins d'ella.
* Una crònica i un pretext: Després de la caiguda (2018), de Dennis Lehane