Adeu a El Columpio Asesino

A penes deu metres més enllà, d’entre els contenidors, apareix un xic aüssant-se la bragueta. Pixar en el carrer et fa paréixer bona persona per un instant, el xicotet lapse que dura la micció i que et veus pillat in fraganti per un desconegut. És el moment ideal per a demanar-li, a qui acaba d’alleujar-se, un cigarret o un euro per al tren. La vergonya impera i per a mitigar-la cal dur a terme immediatament una acció de ciutadà respectable.

Continue caminant i pense que esta vesprada viatjaré cap a Múrcia, per a vore en concert El Columpio Asesino. Mon fill, en la seua campanya subvencionada per hormones i adolescència, em va preguntar –preguntar, ací, és un eufemisme– si no soc molt major per a anar de concerts. No posaria objecció si fora un de música clàssica. Una vegada més, hi ha dos bàndols i toca triar en quin quedar-se. El Columpio Asesino és un grup guanyador i punki, cosa que pot paréixer un oxímoron, però és com tindre en la mà definitiva de pòquer una escala de color. I mon fill, amb 12 anys, ho sap.

La mitjana d’edat del concert passarà els 40. La posada en escena que triomfarà entre el públic serà: roba fosca, cervesa constant a voreta mà, bots, crits de “bonica!” i “sou l’hòstia!”, visites als baños “con amigos y extraños” i, al remat, la sensació que cada volta tenim menys ocasions per a pujar-os a una engrunsadora.

Són les 8 del matí. La taula des de la qual escric està a peu de carrer. Per la porta de vidre veig passar grupets d’amics que acaben d’eixir dels afters. Fa un fred que pela i van en mànega curta. L’oratge de hui és quasi d’hivern, però tota esta gent porta dotze hores de festa i han estat a una altra cosa. 

Diuen que la nostra part menys adulta s’ablanix amb els anys i que anem deixant de pixar entre cotxes. Però no: continuem pixant entre cotxes, bevent entre cotxes, follant entre cotxes i acumulant errors, tants “que podría hacerme un collar, un collar de perlas, de grandes perlas premiadas”.

Açò s’ha acabat i trobaré a faltar El Columpio Asesino, però continuaré deixant-me portar, com una criatura, pel seu balanceig constant.

Kike Parra Veïnat (Alzira, 1971) és professor d’escriptura creativa i escriptor. Codirigix l’escola literària Selecta, a València. Els seus últims llibres de relats són Me pillas en mal momento i Ninguna mujer ha pisado la luna.

@kikeparraveinat